INTANGIBLES
La navalla d'Occam al Banco Popular
Mario Conde, al final dels seus dies de banquer, va admetre que "és difícil conviure amb la crítica", cosa que és el més semblant a una autocrítica. Han passat tres setmanes des del col·lapse del Banco Popular, que presidia Emilio Saracho, sense que hi hagi cap explicació definitiva del que ha passat i sense que abundin les dosis d'autocrítica, des dels gestors passats -remots i més recents- de l'entitat fins a les autoritats.
Javier Alonso, subgovernador del Banc d'Espanya, va tirar llenya al foc la setmana passada quan va dir que "es pot sospitar que el Popular tenia més garanties que les que va presentar", paraules que matisaria per afegir que, en tot cas, només haurien servit per endarrerir el que era inevitable. Saracho, el banquer a qui el fiasco del Popular ha espatllat la seva història d'èxit, s'ha defensat amb l'argument que les autoritats no van acceptar aquelles garanties i que això va accelerar l'enfonsament. I és que, amb un informe com el de Deloitte, que va influir en la resolució del banc i que no ha estat fet públic, les incògnites i les versions diferents sobre el final traumàtic del que va ser el banc més rendible del món segueixen presents. Accionistes, dipositants i treballadors de l'entitat potser necessitin més explicacions.
Guillem d'Occam (1280-1439) ha passat a la història per ser el pare del que es coneix com 'la navalla d'Occam', un principi filosòfic que afirma que "en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla sol ser la més probable". Aplicat a l'enfonsament del Banco Popular, el problema és que no s'imposa "l'explicació més senzilla", sinó que tot s'ha enredat massa i potser passarà molt temps fins que es conegui la verdadera història, potser perquè hauria d'incorporar racions importants d'autocrítica i no és clar que hi hagi gaires responsables disposats a fer-la.
En l'enfonsament En l'enfonsament del Banco Popular el problema és que no s'imposa "l'explicació més senzilla", sinó que tot s'ha enredat massa
Aristóbulo de Juan, l'home que com a director general del Banc d'Espanya va escometre la crisi bancària de finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX, que es va saldar amb la desaparició de mig centenar d'entitats, no ha vist "autocrítica en el Banc d'Espanya", no ja en el cas del Popular sinó en la crisi financera i bancària espanyola dels anys 2008-2014. De Juan es refereix a l'informe redactat pel Banc d'Espanya sobre la crisi, en què sembla que les autoritats fossin simples espectadors, sense que quedi clar que eren conscients del que passava, perquè en el seu moment van negar amb vehemència que hi hagués problemes en el sector.
El Popular ja és història i també un banc que necessita que algú trobi l'explicació més senzilla per al seu final, mentre el seu nou propietari, el Santander d'Ana Botín, ultima l'ampliació de capital necessària per sanejar-ne els actius malmesos. Occam, però, també va advertir que l'explicació més simple i suficient és la més probable, però no necessàriament la verdadera". Potser sigui aquest el cas, però a més s'hi troba a faltar més autocrítica, encara que sigui dur conviure-hi.
