El màxim

Apareix i vols protegir-lo de tots els mals de la Terra. Però saps que no podràs. Que ja és del món i que allà els espera el que és bo i el que és dolent. I t’adones que en molts casos no seràs tu qui l’acompanyi. Al principi, les seves caigudes infantils et fan més mal que a ell. Perquè veus com al conèixer el dolor, s’ha quedat en un primer moment, en xoc, sanglotant. I l’abraces perquè arrenqui a plorar, perquè no s’ofegui… La nostra capacitat per patir absurdament i per pensar en el pitjor és infinita, fins que la vida també et normalitza a tu.

El meu amic Carles Flavià deia que si per portar un cotxe t’havies d’examinar, era incomprensible no haver de fer-ho per portar un cotxet Jané. I jo li dic des d’aquí, que encara sort que no passa, perquè d’aquest suspendríem gairebé tots. Et falten coneixements, et veus superat, no vols caure en els errors que creus que van cometre amb tu, mentre constates que en comets altres de nous i caus en alguns dels vells… Et sents malament per no arribar a tot, acceptes condicions laborals que si viatgessis sol, hauries engegat a passeig… A poc a poc vas teixint una mantellina d’afecte, a base de renúncies personals, sacrificis i urgències que passen factura, pensant només en ell. I no les hi expliques esperant que només les gaudeixi sense conèixer el teu dolor perquè així siguin. 

I creix. Al mateix temps que creixes tu. I, com tots vam fer, va provant les seves ales sense arrencar encara el vol. I l’admires, i el recolzes, i el pateixes, i l’estimes. I desitges que la seva vida sigui millor que la teva. Que tingui més dies de mel que de fel. Que trobi l’amor i en sàpiga donar. I et fa feliç veure’l envoltat d’amics que el busquen. I et fa enfadar amb les seves ofenses preadolescents. I et desespera amb les seves presses, els seus desordres i les seves pantalles. Però et segueix commovent veure que segueix tenint el mateix gran cor de sempre.

El pare d’ell

Passen els anys i, per a una nova generació, tu comences a deixar de ser tu per ser el pare d’ell. I t’agrada que et reconeguin com a part de la seva escuderia. Passen els anys i encara juguem junts. Ja em guanya a gairebé tot. I se segueix enfadant quan perd. Per a mi, tenir fills ha sigut el màxim a la vida. Tots els que passen per això podran dir el mateix, igual que podran queixar-se de com els ha canviat la vida i de com han perdut uns ritmes i unes autonomies que ara ja estan condicionades per sempre. Però benvingudes siguin.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

  

És clar que hi ha mals moments i que tots podríem imaginar i somiar amb les vides que no tenim, però cada nit de Sant Joan la meva dona i jo ens mirem i brindem coneixent el poder de les fogueres envoltats pel xivarri de la festa i les llums al cel. Amb la flama comença tot. El repte màxim és donar-li una bona llar al foc.