L'educació i els drets civils

Fa uns dies, l’Institut Samuel Gili Gaya de Lleida va passar a ser conegut perquè un professor de filosofia va titllar d’antinaturals les relacions amoroses i sexuals entre persones del mateix sexe. L’episodi ha causat un important rebuig social i ressò mediàtic en forma de protestes, diversos articles en premsa i notícies a la televisió. Afortunadament la nostra societat ja mostra la indignació davant situacions com la LGTBIfòbia i molt poca gent s’atreviria –a dia d’avui– a subscriure en públic i en veu alta les opinions d’aquest professor de filosofia.

En conseqüència,  tota la càrrega de la culpa s’exerceix sobre aquest professor com si les seves opinions fossin una anomalia individual d’algú que ja està fora del que s’espera del món occidental del segle XXI. Si a més hi afegim que és un professor que està a les portes de jubilar-se, tenim el relat perfecte per reduir la situació a l’anècdota i al cas particular. Aquesta és la correcció política en què estem instal·lats però, com sol passar quan ens enfrontem a qüestions relacionades amb el gènere o altres aspectes que tenen una base molt estructural i patriarcal, la qüestió va molt més enllà i sens dubte la situació que s’ha produït a Lleida  és un reflex del que seguim construint com a societat. Com diuen molts lemes a les manifestacions feministes, aquest professor és un fill sa del patriarcat  i aquest és el plantejament que no ens pot passar per alt.

No sabem quants professors o professores hi poden haver al nostre país que podrien defensar o transmetre aquesta ideología discriminatòria a les aules. No ho sabem perquè no ens hem dotat, com a país, dels mecanismes que assegurin que allò que està aprovat per llei en un país democràtic com el nostre es garanteix. En el cas que ens ocupa tenim, des del 2014, la llei contra la LGTBIfòbia i ens hauríem d’assegurar que es compleix.

L’educació és un àmbit fonamental per garantir  la incorporació dels drets civils com a valors democràtics fonamentals i com a normes socials més enllà de les lleis;  i la transmissió d’aquests valors no és quelcom que hagi de dependre discreccionalment de la ideologia individual del docent. Per asegurar-ho caldria afegir, d’una manera transversal, als currículums acadèmics la formació en perspectiva de gènere i la perspectiva LGTBI –que van necessàriament de la mà–. Això permetria prendre consciència que el coneixement mai és neutre, com tampoc ho són els relats que se’n fan a classe. Els docents són els professionals que estan educant la ciutadania de l’avui però sobretot la ciutadania del demà.

Quan la posición dels mitjans de comunicación davant d’un cas com aquest és la del succés aïllat, perdem la perspectiva transformadora i garantista que hem d’exigir als nostres governants. Ens preguntem perquè –malgrat tenir lleis reguladores– seguim tenint episodis de violència o de discriminació; cal tenir la voluntat política per desplegar les lleis i concebre l’educació com un dels pilars sobre els quals s’ha de sustentar la nostra democràcia. Educar no és únicament instruir en matèries instrumentals per dissenyar futurs professionals que perpetuïn un sistema que està en crisi. Cal educar en convivència, democràcia i ciutadania perquè aquí és on podem realment transformar. Cal vèncer les dinàmiques patriarcals que estan en el substrat de la nostra societat amb les eines i els mecanismes que ja tenim, però els hem d’utilitzar sense oblidar mai que han estat aprovades per una majoria democràtica que té la voluntat de garantir la igualtat i la no discriminació.

En aquest cas ens hem de felicitar –i aquí ve la segona qüestió rellevant– perquè els joves i les joves de Lleida han decidit desenmascarar aquesta situació mitjançant movilitzacions i fins i tot una denúncia a Ensenyament que, des del meu punt de vista, no fan més que posar-nos un mirall als adults i dir-nos: ¿I vosaltres?... ¿Què esteu fent perquè això no passi? ¿Com garantiu els nostres drets? Potser ells i elles tenen molt més clar com cal entomar-ho. Que la protesta és un mecanisme legítim d’acció política. S’han cregut i han incorporat que les lleis que ajuden a tenir una societat més justa estan per complir-les. Sembla que puja una nova generació que ens posa el llistó més alt, i endavant haurem de ser més exigents amb nosaltres mateixos. El sistema que hem dissenyat les generacions prèvies va mostrant esquerdes cada vegada més profundes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Em resulta curiós com des de moltes instàncies es parla de la passivitat de la joventut, del poc pensament crític, de l’ús excessiu de les eines digitals, etc. ¿No devem ser els adults que ens hem conformat amb alguns canvis gairebé cosmètics?

Directora tècnica de la Fundació SURT.