Dues mirades
Presons
Un sol minut en una presó és una eternitat, un suc de color indefinit que no saps com empassar, un concert de sorolls metàl·lics sense harmonia
/
No vaig dormir a la Model. No hi he dormit mai, ni tan sols la famosa última nit. Hi he passat per davant, és clar, amb aquella sensació tan estranya d’estar gaudint de la llibertat –encara que sigui la d’una tarda de juliol, a ple sol, caminant d’esma i sense un destí clar, perdut en aquella vorera inhòspita– mentre a l’interior hi habita l’angoixa del claustre, de l’espai clos, de la reixa. I també he estat en d’altres presons que, a la fi, són totes la mateixa presó. El terra que se t’enganxa a les soles, el trepitjar lent, com si la superfície verdosa, plàstica, tingués una mena de xuclador que t’impedeix caminar, una viscositat lenta que t’engoleix en una espiral d’indigència. Les reixes oxidades, el neguit de la clau al pany, el pati interior des d’on contemples les cel·les com una bresca, feta a partir dels patiments i les angoixes.
No hi ha un espai com la presó. I l’olor. La pudor de l’olor persistent de desinfectant, de la qual no et pots desprendre fins al cap d’uns dies. I després, les històries. El noi que no sap llegir i que t’inquireix sobre la injustícia de la seva ignorància. La dona que es mostra amable amb tu i que és culpable d’un delicte atroç. Un sol minut en una presó és una eternitat tediosa, un suc de color indefinit que no saps com empassar, un concert de sorolls metàl·lics sense harmonia. Tot s’agrupa per informar-nos que el temps té la consistència pastosa del Zotal.
