La simbiosi entre Rajoy i Iglesias

L’aspirant no presidenciable i el president censurable han celebrat al Congrés un dur però educat duel dialèctic igualment fructífer per a tots dos. Malgrat l’abisme ideològic que hi ha entre Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, tenen tan bona química que poden fustigar-se des de l’estrada sense perdre la compostura. L’antagonisme entre el gallec tranquil i el vallecà revolucionari els serveix per legitimar-se davant les seves respectives hosts, sense córrer cap risc gràcies a la muralla infranquejable que separa els dos electorats. Aquesta és la simbiosi entre tots dos.

Al líder de Podem l’americana casual wear li va servir com a vestit  institucional: de la «calç viva» i la pancarta a la molt canònica moció de censura, instrument parlamentari que abans va utilitzar la casta, tant la socialista com la popular, per marcar perfil polític malgrat no tenir suports perquè prosperés. Resulten impertinents, per tant, les crítiques al «circ» podemista; els que exigeixen als nouvinguts respecte a les vies reglamentàries no poden censurar-los quan les acaten.

Notícies relacionades

Rajoy a Iglesias: "Com més el coneixen, menys el voten"

Iglesias burxa en la corrupció i Rajoy s'aferra a l'estabilitat en la moció de censura

Quan la metralleta d’Irene Montero (29 anys) va esgotar l’arsenal d’escàndols del PP, Rajoy (62) va recórrer a la seva sorna lleument decimonònica per repel·lir els atacs. Al pujar a la tribuna abans que ho fes el candidat Iglesias, el president del Govern fixava les regles del combat: en absència de Pedro Sánchez, que va sacrificar el seu escó a canvi de recobrar el lideratge del PSOE, va venir a dir-li al líder de Podem: només quedem tu i jo, Pablo.

Així va ser. Vacunat contra l’histrionisme d’altres encontres parlamentaris, Iglesias va impostar to institucional –potser en excés– tant en els seus durs retrets a la dreta com al desgranar propostes de Govern, apartat aquest que va resultar episòdic perquè en veritat no aspirava a investir-se president, sinó cap de l’oposició d’esquerres. I aquí, més que en l’esgrima dialèctica, va radicar l’amortitzat fracàs del líder morat i la victòria, com a mínim estètica, del president: en la demostració empírica que segueix sense haver-hi una majoria alternativa (i congruent) al PP a l’hemicicle.