No en va

Miguel Hernández no, senyor Méndez Vigo. Miguel Hernández li queda massa gran a vostè, massa digne per ser utilitzat com a instrument de menyspreu. Mentre Irene Montero llançava veritats com una casa, titllant-los de corruptes i incendiaris de la convivència, vostè es va refugiar en dos llibres. No és que li agafés una sobtada passió lectora, només volia mostrar que les paraules de la portaveu d’Units Podem no li semblaven dignes de ser escoltades. Un dels dos llibres que va escollir va ser un recopilatori de poemes d’Hernández. I això no, senyor ministre de Cultura, això va ser anar massa lluny amb el seu propòsit d’ofensa. Perquè no només estava humiliant els més de cinc milions de ciutadans que representa Montero (segur que molts més compartien les seves crítiques), sinó que es va parapetar en les paraules d’un poeta de llum, apassionat de la vida i de la lluita per un món millor. Un home que la dictadura de les ombres va condemnar. Va morir a la presó, als 31 anys, i ens van robar les seves paraules.

Notícies relacionades

Riscos financers de la IA

Hockney i l’art sense edat

    

«Ay España de mi vida, ay España de mi muerte», va cantar Hernández. Potser va arribar ahir a aquest vers inclòs en el recopilatori que llegia. ¿El llegia, realment? Si és així, ¿no va sentir una mica de vergonya? El seu desdeny i la seva arrogància són un fidel reflex d’aquesta Espanya que el PP ha plomat, burlat i embrutit. Que lluny que queda la seva Espanya de la que va somiar el poeta. No utilitzi la seva obra, senyor Méndez Vigo, no la utilitzi en va.