L'herència de l'esperit olímpic
Enyor dels Jocs
Preocupa que s'hagi perdut la capacitat i determinació de treballar junts per un objectiu comú
Cobi, la mascota del 92, en el desè aniversari dels Jocs. /
--«Sembla que no et faci il·lusió això dels 25 anys dels Jocs Olímpics».
–«Oh, és que és impossible reviure allò. Cap celebració per bonica que sigui podrà igualar el que nosaltres ja vam viure. ¡I va ser tan gran!»
Una persona que va viure els Jocs des de l’alcaldia de Barcelona em reproduïa fa uns dies aquest fragment de conversa que havia tingut amb un conegut. Ràpidament m’hi vaig afegir: «¡A mi em passa igual!» Més enllà del que vam fer o del que vam sentir, d’operacions comercials, urbanístiques, competicions esportives, polèmiques polítiques, errors de càlcul de tots tipus... les marques sobre la ciutat són ben visibles, i l’herència, inqüestionable. Així doncs... ¿què enyoro dels Jocs?
Vaig treballar per al COOB’92 durant dos anys, organitzant els serveis religiosos, bastint el que havia de ser el Centre Abraham de la Vila Olímpica, i participant d’un organisme públic que, des de Barcelona, tenia una base local i potes diverses en altres nivells de l’administració, local, nacional, estatal i internacional. Per la meva feina, a més, aquestes relacions institucionals s’estenien també a les de les respectives confessions religioses que acollirien la Família Olímpica i Paralímpica. ¡Tot un exercici d’equilibris i un exemple de treball en equip!
Els propers mesos es parlarà molt dels Jocs, tots tindrem mil anècdotes per explicar dins la maleta de la memòria, fins i tot de dolentes... Jo mateixa podria fer-ho, però crec que el que més m’ha marcat personalment no són els fets, sinó una determinada manera de treballar que, molts cops, enyoro.
Sobre l’alegria amb la qual es treballava no m’hi entrentindré perquè tenia un component circumstancial, entenc que era fruit de l’emoció del moment. Malgrat el nivell de responsabilitat i la pressió del temps, l’assoliment d’un objectiu comú era percebut per tothom com un repte col·lectiu. M’amoïna molt més, en canvi, que s’hagi perdut en part aquesta capacitat i determinació de treballar plegats. Si invoco l’esperit olímpic és perquè precisament veig massa gent que passa olímpicament dels altres. Les inèrcies de l’administració són maquinàries molt potents acostumades a un funcionament vertical, teòricament de baix a dalt, però en realitat, de dalt a baix.
A l’administració li costa, en general, recordar el principi de subsidiarietat que va estar tant de moda fa uns anys, i que en un nivell molt bàsic es pot resumir a preguntar primer què és el que cal fer i actuar en conseqüència, però no inventar projectes sense saber abans què està fent la mateixa societat per donar resposta a les seves pròpies necessitats. Ho hem vist dramàticament aquests dies, quan tres administracions (local, nacional i estatal) anunciaven sengles plans de foment de la lectura. Jo ironitzava en un tuit que per donar exemple potser s’havien d’haver llegit entre elles abans, però és més que això, és aquesta manera de treballar que enyoro i que es basa en la col·laboració entre institucions, independentment del color polític o de l’àmbit d’actuació.
També que és curiós que en les últimes setmanes hagi coincidit amb dos responsables polítics de signe i responsabilitats diverses que benintencionadament m’han dit coses com «heu de fer soroll» o «us heu d’organitzar com a 'lobby'» referint-se al sector cultural... i penso, caram, ¿no se n’han adonat que si amb algunes protestes orquestrades de la nit al dia hem aconseguit parar campanyes com la de l’enviament massiu i ridícul de llibres a Donald Trump és precisament perquè aquesta xarxa de complicitats ja estava establerta entre els agents del sector?
¿No només hem de reclamar que actuïn més coordinadament entre ells sinó que a sobre ens hem de sentir dir que protestem més nosaltres? Fa la impressió que aquestes xarxes ciutadanes són cada cop més fortes, i en són més, en molts sectors, que la gent torna a empènyer des de baix, que no ens conformem, que volem més i millor, que no en deixarem passar ni una.
Notícies relacionadesL’escriptor kenyà Ngugui wa Thiong’o –que n’ha vist de tots colors– ens esperonava fa poc en la seva visita a Barcelona: «¡network, not hierarchy!» (xarxa, no jerarquia). Val la pena remarcar que si aquest viatge va ser possible va ser gràcies a la col·laboració entre empreses privades (amb la seva editorial en català, Raig Verd, estirant el carro, però també amb la col·laboració dels editors en castellà, Penguin Random House), una institució pública (el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) i el PEN Català (una entitat de la societat civil). Fem-ho més i hi haurà medalles per a tothom.
Editora de L’Avenç.
