Això em va dir

Vaig tenir l’oportunitat, fa uns dies, de parlar amb Carles Puigdemont. Aquell mateix matí havia anunciat la data i la pregunta del referèndum, i aquesta circumstància va propiciar l’inici de la conversa. Em va confirmar que el «voleu» (és a dir, el tractament de vós) havia estat absolutament premeditat, amb esperit filològic. Una manera d’entendre la política. Una polida redacció que no es referia a la segona persona del plural sinó a la segona del singular. Un «tu vols» era massa col·loquial i un «vostè vol» –tot i ser absolutament legítim– era massa encarcarat. Fer servir el vós, aquest adreçar-se a la gent amb reverència però també amb discreció, tan popular en un temps, és una marca de fàbrica. Vaig pensar que si un president té temps de rumiar aquestes coses (menors per a alguns, tan decisives si ets conscient de la importància de la llengua) vol dir que totes les altres també les té prou rumiades. 

En la conversa, amb una molt agradable brisa de mar, vaig tenir la sensació que Puigdemont té calculats tots els passos, d’aquí al primer d’octubre, i totes les reaccions possibles davant el previsible enfrontament amb el govern espanyol. Totes vol dir totes. El president en parla amb una serenitat no gens impostada, tan natural com el vós de la pregunta. «Després de l’anunci, he anat a visitar una fàbrica d’embotits. Si volem la independència és perquè les fàbriques funcionin». Això em va dir.