Dues mirades
La violinista
La doctrina oficial ofereix la melodia del procés com l'única democràtica. Però les imposicions no casen bé amb la intel·ligència ni amb la llibertat
esala38010063 el president de la generalitat carles puigdemont durant l 170611162120 /
¿T’agraden els concerts de violins?, va inquirir Mònica Terribas a David Cid, de Catalunya en Comú. Amb anterioritat, la periodista havia preguntat insistentment a l’entrevistat la seva opinió sobre la pregunta del referèndum. Cid repetia que el més rellevant era saber com la Generalitat el portaria a bon terme amb garanties. El violí no era a les mans de Cid, ell es negava a ballar una melodia que, tot i que corejada de forma insistent, no canvia la realitat.
Però és difícil sostreure-s’hi. La seva omnipresència tracta de fer-nos oblidar que ja vam celebrar una consulta, que ja es va declarar superada la idea d’un referèndum i que ja vam fer el vot de la nostra vida en unes eleccions que alguns van qualificar de plebiscitàries fins que les van perdre segons les seves mateixes regles.
La pregunta és un nou moviment del gran concert de violí que tot ho ensordeix. Amb els seus herois, els seus màrtirs, els seus enemics i els seus traïdors. Puigdemont apel·la a la ciutadania. Més mobilitzacions per suplir la inutilitat d’aquests anys. La doctrina oficial presenta la melodia del procés com l’única democràtica, l’única bona. Però les imposicions no casen bé amb la intel·ligència ni amb la llibertat. No ballarà al seu so la meitat de la població que no combrega amb la independència ni els que no creuen en aventures narcisistes que menyspreen la legalitat, el marc que acull els drets de tothom. Per fi, hi haurà massa traïdors per a un país tan petit.
