11 jul 2020

Anar al contingut

Creant escola

Emilio Pérez de Rozas

El Barça i les universitats catalanes treballen en el projecte 'Masia 360' per intentar ajudar els joves del club a assegurar-se el futur al marge de l'esport

Joan Laporta explica que quan es reunia amb jugadors al voltant d'una taula o en qualsevol jardinera d'un aeroport amb Johan Cruyff, Txiki Begiristain o qualsevol altre crac, sempre li demanaven que «en el moment que el míster comenci a parlar d'estudis i de la universitat, tu ens dones un cop de ma i sortim del mal trago, perquè està molt pesat amb això que estudiem alguna carrera».

Fa un any, la revista Barça va ajuntar, a La Masia, Leo Messi amb els capitans de diferents equips inferiors. Àlex Rico, de l'Infantil A, li va preguntar quins consells els donaria. «No m'agrada donar consells, però si n'he de donar un és que disfruteu i aprofiteu totes les oportunitats que us ofereix el Barça. Cal disfrutar de cada minut, no només en el futbol, sinó en la vida. I és importantíssim aprofitar la possibilitat d'estudiar, créixer i formar-vos. L'important és que tant vosaltres com les vostres familiars aprofiteu tot això, per disfrutar de l'esport i ser tan bons professionals com sigui possible, tant fora com dins del camp», els va dir la Pulga.

El somni de Cruyff i el consell de Messi han acabat plasmats en el llegat del projecte Masia 360, que pretén la millora del talent per a l'èxit professional i esportiu, i el creixement humà per convertir els seus esportistes en grans persones. «Una gran persona -explica Carles Folguera, director del centre Oriol Tort-és la que té competències emocionals, la que retroalimenta el talent i una actitud d'automotivació. De fet, múltiples estudis afirmen que l'èxit depèn, en un 80%, del cervell emocional, de la intel·ligència emocional. Aquestes persones són les que dominen competències com l'autonomia emocional, la valentia, l'assertivitat [conèixer els teus drets i defensar-los], la presa de decisions, el respecte, el lideratge, la serenitat, la generositat o la fortalesa interior, i són capaces de ser autèntiques».

De La Masia a l'Oriol Tort

La residència blaugrana ha deixat de ser aquella coqueta masia al costat del Camp Nou, aquell simpàtic refugi en què Pep Guardiola i companyia compartien llitera, cuina i els queviures que portaven del seu poble. La Masia actual és un immens barri, amb 610 esportistes de cinc seccions professionals, gairebé 200 entrenadors, monitors, tècnics i mestres més una vintena de tutors i diversos psicòlegs. I, el més important, ja no es tracta de formar esportistes, d'assolir la meta, de ser el millor (o d'intentar-ho), es tracta de formar persones, capaces de defensar-se a la vida amb l'esport o amb el que aprenguin mentre intenten triomfar en el que més els apassiona.

La vida d'un nen, o un jove, sigui o no resident a La Masia, arrenca amb una reunió vital, que marcarà la vida del petit. Tot comença amb una conversa entrevista entre el seu entrenador, el seu tutor, una de les psicòlogues, l'esportista i els seus pares. «Ens faltava aquest punt d'arrencada vital», afegeix Folguera. «Ens havíem d'acostar a les famílies, parlar-los cara a cara i explicar-los el que desitgem del seu noi/a, que no és, o no és només, el seu èxit esportiu, sinó tutelar la formació del seu fill com a persona, com a professional. ¿De l'esport? Doncs de l'esport. ¿Al Barça? ¡Tant de bo! Però, si no, en qualsevol altre lloc. I, sobretot, si arribat el moment, que és molt possible, no es pot guanyar la vida amb l'esport, que se la guanyi amb allò per al que s'hagi preparat mentre creixia esportivament».

El canvi ha sigut, és, impressionant i gens fàcil d'aconseguir. El Barça, Masia 360, ha decidit abandonar l'antic model assistencial (jo t'ajudo en els estudis i em quedo amb el teu desplegament esportiu) per passar a ser la crossa, juntament amb la família, de la carrera esportiva i formativa de l'esportista. D'aquí ve l'aparició d'aquella espessa xarxa assistencial (entrenador, tutor, psicòleg, departament de comunicació, imatge, premsa…) que, no només detecta, sinó que intenta solucionar, al segon, qualsevol problema que es produeixi en l'àmbit familiar, esportiu i/o estudiantil-formatiu de l'esportista. «Aquí ningú espia, ningú delata, ningú s'interposa, aquí l'única cosa que s'intenta és fer més agradable i fructífera la duríssima i sacrificada vida de l'esportista, ja que, encara que tinguis tots els mitjans inimaginables a la teva disposició, estudiar, al nivell que sigui, i entrenar-te i competir al més alt nivell, sigui a l'edat que sigui, és duríssim», insisteix Folguera.

Compartir amb les famílies

«És impossible aconseguir l'èxit, sigui en la faceta que sigui, sense l'ajuda, la col·laboració, la complicitat de la família, ¡impossible!», assenyala Ana Merayo, peça angular d'aquest entramat i responsable del Servei d'Atenció Integral a l'Esportista a Masia 360. És evident que les famílies són dispars i, fins i tot, algunes són desestructurades («és més, a moltes reunions hi ha nens que venen només amb el seu germà gran»). Ja ni parlem dels somnis o expectatives d'uns pares o altres, d'aquí que es facin reunions periòdiques en les quals pares més assenyats i amb els peus a terra ajuden els tutors a controlar, fins i tot amb el WhatsAppdel grup, els progenitors que se surten de mare. Per això existeix aquesta xarxa, per fer-li la vida més agradable (i possible) al xaval i, conjuntament amb la família, donar un missatge coherent al jugador, fins i tot davant d'aquells pares que només pretenen complir el seu somni frustrat a través del seu fill.

«Tenim un tutor per cada 30 esportistes i és ell qui ha de coordinar-se amb els entorns esportiu, familiar i social del noi. És el tutor qui ha de guanyar-se la confiança de tots, entrenador, família, nen o jove i equip. I qui ha de decidir com i a qui es planteja la solució del problema perquè l'esportista aconsegueixi els objectius plantejats prèviament. Els assumptes esportius són cosa de l'entrenador; els temes personals, d'estudis o convivència, del tutor», assenyala Merayo. I és, des de petitons, quan es comença a plantejar que l'esport és fantàstic, però que no es pot abandonar la formació. D'aquí ve que el club posi tot el que sigui necessari perquè aquesta formació arribi fins a la universitat, on, en aquests moments, es troben més de la meitat dels 116 esportistes de més de 18 anys.

Atents als semàfors

La intenció és aconseguir que l'entrenador, l'esportista, l'equip, la família i el tutor emetin el mateix missatge. Aquí tots remen en la mateixa direcció, que no és, per descomptat, l'èxit esportiu, sinó la progressió de l'esportista com a persona. «Aquí, com en la circulació, tenim els nostres semàfors: vermell, ambre i verd», indica Folguera. Perquè els problemes no són tots iguals. Perquè no és el mateix que a un dels seus xavals se li mori el pare, a la seva mare li detectin un càncer de mama, pateixi un accident mortal el seu germà, es produeixi una separació entre els seus pares, al fet que no li agradi (o l'espanti) dormir fora de casa quan ha d'anar a un viatge, no tingui una bona nutrició, tregui males notes al col·legi o s'hagi barallat al pati amb un company. «Els problemes s'han d'analitzar, afrontar i cal trobar-hi la solució ideal en la seva justa mesura i, sobretot, amb els interlocutors adequats. No es pot explicar tot a tothom perquè és innecessari i no és bo», assenyala Merayo.

Amb els petitons, de menys de 12 anys, la preocupació és com gestiono els tres entrenaments setmanals que tenen amb els seus estudis diaris. És la creació de l'hàbit, començar a controlar el teu propi rellotge, el temps. A partir dels 12 anys, es produeix el primer gran salt: comença la tecnificació més pura. Allà han de començar a ser forts per afrontar com respondre a l’augment de les exigències acadèmiques i esportives, cada vegada més altes. Dels 12 als 16, quan ja es professionalitzen, hi ha molta demanda d’ajuda per als estudis. És, sí, l’edat de la tonteria «tot i que aquí –assenyala Merayo, esbossant un ampli somriure– la preadolescència ja és adolescència».

La segona fase és la més complicada perquè, a partir que l’esportista ja entra en la voràgine de l’esport més competitiu, professional, és a dir, a partir dels 16-17 anys, acaba els estudis obligatoris i es planteja la pregunta vital ¿què faig amb la meva vida? «I és aquí on nosaltres hem posat totes les armes, inclosa la persuasió, perquè no abandoni la seva formació i segueixi estudiant, ja que només això el farà més bon esportista, més bona persona i un professional preparat per afrontar el futur. Nosaltres orientem, ajudem. És molt important, vital, que l’esportista pensi i triï el que vol estudiar. L’ajudem a descobrir el que li agrada, ja que una bona orientació vocacional li permetrà compatibilitzar formació i esport, ja que rendir a un alt nivell en les dues facetes és molt dur i sacrificat», sentencia orgullosa Merayo.

És evident que el programa TutorSport, que està implantat a totes les universitats catalanes i permet als esportistes d’elit accedir a les facultats i comptar amb determinats avantatges pel que fa a presència, horaris i exàmens, és un instrument fantàstic perquè projectes com ara Masia 360 animin els esportistes a fer el salt a la universitat. «Si no fos per aquesta predisposició dels centres universitaris, nosaltres no podríem ajudar, empènyer, convèncer els nostres esportistes que ho intentessin, seria impossible», indica agraïda Merayo.

Buscar alternatives

Malgrat tot, tal com explica Irma Álvarez, mestra en Educació Física i Psicòloga responsable de l’infantil B (12 i 13 anys) i cadet B (14-15), «n’hi ha que tenen claríssim, en la primera entrevista que hi tenim amb ells i les seves famílies, que volen ser astronautes, actors de Hollywood o famosos de la tele». L’Irma, és clar, està enamorada dels seus nois, especialment de l’equip cadet, el team del tupè, com els anomena ella. «És un material delicat, inflamable, però és una edat molt entretinguda», explica Álvarez per a qui el Barça «fa bé a tenir preparats per a tots ells, per si de cas, no només un pla B, sinó també C, D, E i fins a F, ja que ningú sap què se’n farà de les seves vides»

El Sergi, un dels perruquers més prestigiosos de Barcelona, té el seu fill Gerard a l’equip benjamí B del Barça i assegura que el dia que se li van confirmar tots els temors, va ser quan va acompanyar el seu fill i els seus companys de generació a veure un partit del Barça gran al Camp Nou, per invitació del club. «Jo sempre he mirat d’observar amb un enorme distanciament la possibilitat que el Gerard, que és un excel·lent estudiant, triomfi en el futbol. Prefereixo veure’l així, crec que l’he de veure així, és bo que el vegi així. Ha de jugar, divertir-se, passar-ho bé. Però aquell dia em va agafar por quan, a l’aparèixer l’equip del Barça damunt la gespa, els nanos es van començar a repartir les samarretes de l’onze titular, dient-se a cau d’orella: ‘Tu seràs l’Alba, jo seré el Busquets, el Jorge serà el Piqué...’. I, sí, em va agafar por».