Aigua: immutable i canviant

Aigua, terra, foc i aire van ser considerats els quatre elements essencials des de l’època de la Grècia clàssica. No obstant, el 1789 Antoine Lavoisier va donar una nova definició d’element químic i va demostrar que l’aigua estava formada per dos d’aquests elements, hidrogen i oxigen. Des d’aleshores l’aigua no ha deixat de meravellar-nos. Per exemple, l’aigua participa en la fotosíntesi que té lloc a les plantes i està present en el fum que surt per les xemeneies. En la primera reacció les plantes fabriquen els seus teixits a partir d’aigua i CO2 amb ajuda de l’energia del sol, mentre que en la combustió que té lloc en una xemeneia, aquests mateixos teixits en forma de fusta es cremen per produir aigua, CO2 i l’energia que fem servir per escalfar-nos. 

Malgrat que hi ha moltes altres reaccions químiques en les quals l’aigua actua com a reactiu o n’esdevé un producte, el seu principal protagonisme el trobem en processos en els quals no és ni una cosa ni l’altra. Per exemple, quan suem, l’aigua surt a l’exterior pels porus de la pell i a l’evaporar-se ens refresca. És un procés molt semblant al que té lloc en els càntirs: la gran energia necessària per transformar l’aigua líquida en vapor d’aigua es pren de l’aigua continguda al mateix càntir, i en baixa la temperatura. 

Però el paper que l’aigua exerceix en els éssers vius no es limita al control de la temperatura corporal. De fet, va ser un component imprescindible de la sopa de la vida abans fins i tot que hi hagués vida a causa de les seves especials propietats físiques. Per això, tot i que els éssers vius estan formats per compostos orgànics, és a dir amb enllaços carboni-carboni, l’aigua és un component imprescindible de tots ells, en un percentatge que oscil·la entre el 60% i el 99,5%. Aquest és el motiu pel qual quan s’investiga si hi ha vida fora del nostre planeta, el primer que es busqui sigui aigua. 

'PONTS D'HIDROGEN'

¿Per què va sorgir la vida a l’aigua? Primer per ser líquida a temperatura ambient, cosa que li dona una gran flexibilitat: a l’aigua els enllaços que mantenen unides les molècules d’aigua, els anomenats ponts d’hidrogen, són una mena de gomes elàstiques que es formen amb la mateixa facilitat amb què es trenquen. Ells fan que l’aigua, tot i ser una molècula molt petita, sigui líquida a una temperatura molt baixa, i que faci falta molta energia per transformar-la en vapor d’aigua, és a dir per evaporar-la. 

A més de ser líquida, l’aigua és coneguda com el dissolvent universal. Una gran quantitat de substàncies solubles en aigua, com poden ser el sucre o la sal, quan estan dissoltes tenen molta més mobilitat que no pas quan estan sòlides i, per una altra part, estan molt més pròximes que si formessin part d’un gas, cosa que permet que puguin reaccionar les unes amb les altres. Quan fiquem un terròs de sucre o un grapat de sal a un got d’aigua, aparentment les dues substàncies desapareixen, però en realitat segueixen sent allà dissoltes, de manera que l’aigua té gust dolç o salat. ¿Què ha passat? Que les molècules d’aigua són uns seductors ambivalents que resulten irresistibles per a les substàncies denominades iòniques, com ara la sal o el sucre. Les parts negatives d’aquestes substàncies són atretes i seduïdes per la part positiva de les molècules d’aigua, i les parts positives de les substàncies iòniques són seduïdes per la part negativa de les molècules d’aigua, de manera que totes dues, parts positives i parts negatives d’aquestes substàncies, se separen i passen a la dissolució. Però l’aigua és volàtil i voluble, de manera que si l’escalfem i les seves molècules adquireixen prou energia, s’evaporen, i deixen la sal amb un pam de nas, és a dir com abans de la dissolució.

VEHICLE DE SAL I SUCRE

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Al nostre organisme l’aigua serveix com a vehicle per transportar la sal i el sucre a partir del moment que els ingerim a la sopa o el cafè, fins a les parts on es necessiten. El torrent sanguini no torna amb les mans buides, sinó que és el vehicle per traslladar els residus que no podem utilitzar, les restes que eliminem en els excrements o en l’orina, en les quals també es manté inalterada. 

¿Com i quantes vegades podem arribar a netejar l’aigua? ¿Tenen tots els habitants de la Terra garantit l’accés a l’aigua neta? ¿Seria possible que en un futur beguéssim l’aigua que va formar part de la nostra pròpia orina o de la de personatges històrics, com per exemple Napoleó, sense intoxicar-nos? Les respostes a aquestes preguntes sobre la relació de l’home amb l’aigua les contestarem en el pròxim article.