11 jul 2020

Anar al contingut

Un comiat històric

Concert de comiat del cantautor Raimon, ahir a la nit al Palau de la Música de Barcelona.

FERRAN SENDRA

¡Moltes gràcies, Raimon!

Jordi García-Soler

L'artista que s'acaba de retirar de l'escena és el millor i més gran cantautor català de tots els temps

No em cansaré mai de dir-ho: Raimon és el millor i més gran cantautor català de tots els temps. Ho dic després d’haver seguit tota la seva carrera artística, d’haver escoltat moltes vegades les seves cançons, d’haver assistit a molts recitals  seus –per tot Catalunya, a València i a Mallorca, a la resta d’Espanya i també a França, Itàlia i Alemanya–, i d’haver tingut el plaer de presenciar dos dels seus concerts de comiat al Palau de la Música. Una dotzena de recitals sobris i austers, sense concessions i que van posar de manifest que ha arribat al seu objectiu de 'finire in bellezza', amb una gran demostració de qualitat i potència vocal, de força interpretativa i de capacitat expressiva i comunicativa.

Amb infinitat de saludats, molts coneguts i pocs, molt pocs, amics, Raimon sempre ha sigut un home solitari i solidari, que des de fa més de mig segle ha viscut la seva soledat compartida amb la seva dona, Annalisa Corti, sense l’existència de la qual no podem comprendre bona part de l’obra raimoniana, i no només les seves cançons d’amor tan belles i emotives. Junts han fet realitat aquell «vull viure el temps ben acordat amb el teu» que Raimon ha cantat tantes vegades a Annalisa, peça essencial en la vida professional del cantant.

Manuel Sacristán va dir que l’obra de Raimon era «com una espècie d’autobiografia col·lectiva». Ho ha sigut i ho serà per a la seva generació, però també per a alguna generació anterior i sobretot per a diverses generacions posteriors. Aquella «alteració emocional» de la qual parlava Lluís Permanyer en la crítica del primer disc de Raimon ha tingut continuïtat durant gairebé 55 anys d’activitat pública. 

Aquell Raimon definit als seus inicis com «la veu d’un poble» es va convertir en «la consciència crítica de la Transició», en paraules de Jordi Amat. No obstant, la seva obra completa va molt més enllà: és una obra relativament escassa quant a nombre de cançons –si no estic equivocat, 155 en gairebé 60 anys, des del llunyà 1959 en què va compondre 'Al vent'–, però sobretot és una obra densa, rigorosa i intensa, d’una elaboració minuciosa, de destil·lació musical i poètica lenta, amb una gran varietat estilística i temàtica.

Es van equivocar els que van voler tancar Raimon en un inexistent Museu de la Resistència Antifranquista i s’equivoquen els que no volen entendre el que Raimon els va dir: «Jo no soc dels meus quan els meus volen que sigui com ells voldrien i no com saben que soc».

Totes les cançons de Raimon segueixen sent plenament vigents i ho seran sempre. Això fa de Raimon un clàssic; ho és des de fa molt temps: un classicisme tan arrelat en un territori com obert a tot el món i tan lligat a fets concrets com capaç de fer que el que pot semblar anècdota es converteixi en categoria.

Des dels seus primitius «crits metafísics», com els va qualificar Joan Fuster, i que eren l’expressió vital de l’existencialisme camusià de 'L’home rebel', fins a les seves últimes reflexions basades en una introspecció lúcida i serena i sovint arrelades en el paisatge, passant per la seva més famosa producció de cançons d’un contingut cívic, polític i social explícit en defensa de les classes subalternes, les seves menys conegudes i tan delicioses cançons d’amor i les seves recreacions musicals de poetes catalans contemporanis –sobretot Salvador Espriu–, i d’alguns dels grans clàssics de la nostra literatura medieval, especialment Ausiàs March però també molts altres.

Gairebé tota l’obra de Raimon ja estava prefigurada en aquell disc que el va fer famós el 1963, amb aquell Se’n va anar amb què va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània i amb l’'Ahir' –un títol imposat per la censura franquista per autoritzar l’edició de 'Diguem no'–,amb 'Disset anys' i amb 'Cançó del capvespre', la seva primera instrumentació d’un poema d’Espriu.

Des d’aleshores han passat molts anys i Raimon, encara que Espinàs l’hagi qualificat de «no retirable», ha decidit deixar definitivament de cantar en públic. Serem molts els que trobarem a faltar els seus recitals. Per sort, no obstant, ens queda tota la seva obra. L’obra d’un gran clàssic que ens ha acompanyat i ens seguirà acompanyant sempre. Per tota la seva obra, pel seu llarg i tenaç testimoni i exemple cívic, cultural, social i ètic, ¡moltes gràcies, Raimon! ¡I moltes gràcies, Annalisa!  

Temes: Concerts Raimon