Un problema que ve d'antic
Les arrels de la corrupció a Catalunya
La cristal·lització del delicte econòmic en una cultura té els correlats de la compra de funcionaris i el silenci de la societat
/
Si no atenem les teories conspiratives i ens atenim als fets, no els alternatius sinó els reals, veiem com la corrupció arriba, a Catalunya, a dimensions alarmants. Descartem una primera explicació: que els jutges ens la tenen jurada a causa del procés. No convenç la idea que tot és una fabricació de l’Estat, com pretenen alguns imputats. La prova és que hi ha processats a tot Espanya, molts, per cert, a les files del Partit Popular. El que passa és que els enjudiciats catalans van suposar, durant l’exercici passat, un de cada quatre. Més que la nostra aportació al PIB estatal. Aquest trist lideratge té arrels antigues i profundes. Revela una autèntica cultura, una manera de fer, que va penetrar fa temps en àmbits rellevants de la societat catalana. I que sempre va buscar un alibi en la política de l’Estat respecte a Catalunya.
Per no retrotreure’ns als temps de Primo de Rivera, que un home d’empresa com Gual Villalbí va qualificar d’«immorals», comencem per la postguerra. Als anys 40 «tots vam ser contrabandistes», reconeix Manuel Ortínez en les seves memòries, on relata l’estratègia dels prohoms del tèxtil per adaptar-se als nous aires. Van ser els anys de l’estraperlo i dels comptes combinats, amb els quals es falsejaven dades d’exportacions per inflar quotes d’importació. Gaziel va retratar aquesta generació de manera immisericordiosa: «Els hereus de Cambó van ser políticament estèrils i només es van dedicar als guanys fàcils». Ja llavors aquestes pràctiques van buscar una justificació en el maltractament del règim a Catalunya, que era real. «A aquests catalans se’ls ha d’ofegar econòmicament», va declarar un jerarca a l’acabar la guerra.
La societat catalana les va passar de tots colors, però molts industrials del tèxtil van fer el seu agost amb aquestes pràctiques. Mentre els noms més acreditats ho van portar amb certa discreció, altres van reunir fortunes impúdiques. Com Julio Muñoz Ramonet, personatge de novel·la, antecedent d’altres cognoms sortits del no-res, o gairebé del no-res, com Juan Vilá Reyes. Eren temps en què les maletes, en lloc d’anar cap a Andorra, viatjaven cap a Tànger, on hi havia Andreu Abelló i d’on tornaven carregades de divises.
¡Quins temps aquells per als cotoners que copaven la llotja del camp de les Corts! Fins que van irrompre Núñez i els constructors que ja no necessitaven anar a Tànger per fer-se rics. En tenien prou amb Bellvitge.
Aquesta cultura de la martingala que es va allargar durant el franquisme, la va heretar la Transició. Va crear hàbits i, el que és pitjor, la seva justificació. Pujol sempre va defensar la història de Banca Catalana com una resposta a l’arbitrarietat del règim. Potser el passat no és suficient per explicar com va poder passar el cas de la Banca Catalana, ja dins de la democràcia, o com va emergir un fenomen tan tòxic com Javier de la Rosa. Però sí que serveix per entendre la condescendència amb què van comptar aquests i altres escàndols. La majoria dels grans empresaris sabien l’afer de Catalana. Tampoc s’enganyaven sobre l’origen facinerós de la fortuna de JR. I ningú que conegués les ingents sumes que movia Millet anava enganyat sobre els mètodes il·lícits amb què el Palau portava els seus comptes. Però ningú va dir res, perquè sempre havia sigut així. Perquè es respirava un clima on la corrupció estava tolerada, fins i tot esperonada, pel poder més pròxim i legitimada per l’animadversió del més llunyà. Només cal llegir la llista dels regals que va rebre la filla de Millet el dia del seu casament per comprendre fins on va arribar aquesta anuència.
La mutació de la corrupció en una cultura té dos correlats que venen de lluny. La compra de funcionaris (amb la seva derivada del 3%) i el silenci de la societat. L’'omertà', de la qual els periodistes carreguem la pitjor part. Amb algunes excepcions que mereixen reconeixement per part del Col·legi. La connivència amb els funcionaris va ser tan habitual durant dècades que va contribuir a crear alguns dels costums nocius que s’han revelat ara. Hi afegiria que la nostra condició de nació sense Estat no ha fet sinó facilitar la promiscuïtat entre el terreny públic i el privat. De fet, només el moviment veïnal dels anys 70 va aconseguir trencar aquest cercle viciós, almenys en l’àmbit local. Però les altres institucions i el món privat van seguir beneficiant-se de l’opacitat. Amb complicitats pròpies d’una societat que veu tan llunyà l’Estat que ha creat els seus propis codis per descobrir el que està bé i el que està malament.
