Messi és el jutge suprem

La final va durar el que va voler el 10. Va regalar una altra vegada la majestat del seu poder, la divinitat com a rutina

3
Es llegeix en minuts
Messi és el jutge suprem

Daniel Ochoa de Olza

Cinc anys després, al mateix escenari i torneig que Pep Guardiola el 2012, Luis Enrique va tancar el seu cicle al Barça de la mateixa manera: amb una victòria i un trofeu més per llustrar el seu medaller. No hi ha hagut res fàcil l’any de l’adeu de l’asturià, ni tan sols, malgrat les aparences d’un resultat folgat, superar un Alabès impulsat per la il·lusió i l’ardor, de vegades excessiu, dels primerencs. Per al Barça s’acaba una temporada d’escassetat i fins i tot penúries. Els títols pota negra han passat de llarg i l’equip s’ha hagut de conformar amb els encenalls de glòria que dona la Copa del Rei. És un bon final per a Luis Enrique, com ho va ser llavors per a Guardiola, dos dels tècnics més importants que han passat pel Barça que sempre tindran en comú una cosa que els empenyerà amunt en les pàgines de la història: Leo Messi.

    El Tribunal Suprem li va clavar un cop de maça l’altre dia, però ell s’hi torna més fort, sense cap indici d’erosió anímica per la condemna. No hi ha res que descentri el 10 si entreveu el metall d’una copa. El Barça com a institució travessa una jungla de casos judicials que s’afegeix a la incertesa d’estrenar una era amb un tècnic nou que, és necessari, arribarà envoltat de reforços que hauran de ser infal·libles. Perquè, com a equip, la inestabilitat ha sigut el plat de la casa. Recitals sublims i galls lamentables. Només Messi, jutge suprem, preval per sobre de marees i terratrèmols. La seva exhibició a la final d’ahir a la nit queda com un far més, d’aquells capaços d’apagar les més terribles foscors. El Barça arribava a aquest partit amb una pressió més: la derrota, en qualsevol circumstància, l’abocava a l’escarni i el ridícul. Perdre hauria sigut posar-se la soga al coll i que ja només quedés anar a buscar un arbre.

El verí de Theo

L’Alabès, com si ho sabés, va insistir i va estar en la disputa tota l’estona. Amb prou feines una almoina de futbol, que és tot el que té davant el potencial blaugrana, els bascos van voler que el viatge dels seus aficionats valgués la pena, fins i tot en la derrota. Somiar ja venien somiats de casa, però per un moment es van atrevir a creure, quan Cillessen va semblar que s’empassava un gol, però finalment se’l va empassar de la forquilla verinosa de Theo Hernández, el baptisme d’un enemic madridista des d’aquest mateix instant. En realitat, les il·lusionades palpitacions de l’Alabès van durar el que va durar un pestanyeig. Messi va obrir els ulls i es va acabar tot. Un gol, l’autoria intel·lectual dels altres dos i una infinitat de coses. Joies. Messiades. Perquè el Vicente Calderón, un cop demolit, s’emportés un epíleg daurat i amb diamants al més enllà de la runa.

Notícies relacionades

    El rei ja té una altra copa. Messi té 30 títols individuals, no hi ha dubte que és el millor. Luis Enrique, com Guardiola, ho ha reconegut molt cops. Sense ell, les seves carreres, els seus palmarès, no serien el mateix. El Barça d’avui és Messi i el que sorgeixi. Principi i fi de tot. Així ho va reconèixer l’afició blaugrana, rendida al 10, al final amb una alegria i un títol que potser no donarà per inundar Canaletes ni treure la rua, però pinta un somriure.

    La final va brindar visions insòlites. L’aclamació a André Gomes, la navalla suïssa que al final es va treure un gran partit com a lateral dret. I fins i tot un gest de Luis Enrique amb Aleix Vidal, a qui tant havia castigat. La Copa és el torneig dels miracles, però Messi és una altra cosa. Hipnosi massiva. Poder suprem. La divinitat com a rutina.