Anar al contingut

La cultura humanitària del Sud

Ens queda el Mediterrani

Ens queda el Mediterrani

Reyes Mate

Camús invocava "la saviesa mediterrània", un tarannà intel·lectual que donava més importància al patiment de la gent que a les doctrines salvadores

De pensadors n’hi ha hagut de grans, però de conseqüents, pocs. Per exemple Plató, autor de la memorable La República, que va acabar assessorant el tirà de Siracusa. Per això brilla l’intel·lectual que va saber estar on tocava, sobretot quan ho fa contra corrent. Aquest és el cas d’Albert Camus, premi Nobel de Literatura fa ara 60 anys. El menys important és l’aniversari. El que obliga a recordar-lo és que va denunciar els camps de concentració soviètics, quan els col·legues només parlaven dels nazis; i va criticar sense reserves la violència revolucionària, quan el que es portava era aclamar-la; i va mobilitzar el món de la cultura contra les bombes atòmiques, mentre molts es mofaven de la seva ingenuïtat…
    

La història li ha donat la raó a ell i no als que el van criticar per ingenu, mal informat o, com en el cas de Sartre, mal format. La distància respecte als seus notables crítics es tan gran que ens podem preguntar quina brúixola el va orientar en aquells temps tan convulsos. Ell invocava «la saviesa mediterrània», un tarannà intel·lectual que donava més importància al patiment de la gent que a les doctrines salvadores; més a cuidar-se del que és immediat que de la conquista de la Lluna. Mediterrani era el migdia, i mitjanit la regió nòrdica, dues formes de vida oposades, la primera guiada per la compassió i la segona pel racionalisme. Deia que si el tarannà mediterrani produïa el rebel, el nòrdic, el revolucionari. Dos mons als antípodes, perquè el revolucionari el que vol és canviar la història, mentre que el rebel s’esforça modestament a fer alguns ajustos, sempre per alleujar el patiment de l’home aixafat.
  

 Hi ha un moment crucial en la seva vida quan s’enfronta amb Sartre, el gran intel·lectual del moment, ja llavors company de viatge del comunisme. Aquest i els seus posen el crit al cel quan Camus publica L’home revoltat. No entenen que per a aquest periodista que fa de filòsof sigui més important el patiment d’un nen que l’explotació de la classe obrera. No entenen, efectivament, que si un accepta el sacrifici d’un sol innocent per salvar tota una classe, seran legió les víctimes que produeixi aquesta lluita. Stalin sí que l’hauria entès.
  

 L’única frontera que respecta el rebel mediterrani és la que marca la dignitat de l’ésser humà. Per això és universal i europeu, perquè abans que la UE es posés en marxa va somiar amb «aquesta terra de l’esperit en què té lloc des de fa 20 segles la més sorprenent aventura de l’esperit humà». Per on no passava era pel nacionalisme. Deia sentir-se massa patriota com per ser nacionalista. Se sentia fidel seguidor del Quixot, un rodamon l’exili del qual ell reivindicava com la seva pròpia pàtria.
    

La saviesa mediterrània no és un concepte geogràfic. Hi havia doctrinaris, d’aquells que produeix el racionalisme de mitjanit, en ple centre de París. Però ell, que venia del mar, la llum i la pobresa, volia mostrar-nos el potencial humanitari d’una cultura que, encara que a molts portaveus ja els resultava estranya, era no obstant la seva, la nostra.