El 'reality show' fet política
La 'revolució permanent' de l'independentisme català, com adverteix Sartori, pot convertir-se en "la justificació de la dictadura permanent"
indepes
La consagració del ‘reality show’ com a gènere estrella de la televisió‘reality show’ diu bastant de la indústria televisiva i encara més, però res de bo, de l'audiència. Preclares les paraules de Ferran Monegal, el crític televisiu més experimentat del panorama comunicatiu espanyol: "El problema del 'reality' és que s'ha d'inventar la realitat".
Si els operadors de televisió lluiten aferrissadament pel ‘share’, el percentatge d'audiència que els garanteix els ingressos publicitaris i el dividend per als seus accionistes, els partits fan el mateix en l'arena política. On uns compten teleespectadors altres sumen votants. Uns conquisten quota de pantalla; altres, quotes de poder.
La falsa realitat és la matèria primera més cobejada en el mercat de proveïment de la postmodernitat política. Mitjançant mentides els partidaris del ‘brexit’ van aconseguir que el Regne Unit s'independitzés de la UE, i amb mentides va aconseguir Donald Trump que els votants dels EUA s'emancipessin de la veritat i del sentit comú. Els resultats estan a la vista.
PERQUÈ JO HO VALC
Notícies relacionadesA Catalunya, l'empobriment de les classes mitjanes i populars ha adobat el terreny per a la construcció d'una balsàmica quimera. És a dir: un Estat català hauria capejat la crisi millor que qualsevol altre país del sud. El dret dels catalans a l'autodeterminació és inalienable, diguin el que diguin els ordenaments espanyol i europeu. Europa no donaria mai l'esquena a una Catalunya independentindependent. El referèndum, encara que unilateral, serà vinculant… perquè jo ho valc. ¿Qui em posa la cama a sobre? El ‘reality show’ fet política.
La narrativa de la 'insurrecció democràtica' enfront d'un suposat Estat opressor, fabricada a partir d'un grapat de dades més o menys certes i altres tergiversades pel monoteisme mediàtic de la Catalunya sobiranista, posa en sever perill la pervivència d'unes regles de joc fiables per a tots, ara i en endavant. Com va escriure Giovanni Sartori a 'La carrera hacia ningún lugar', l'esquer de la 'revolució permanent' sempre es pot convertir en "la justificació de la dictadura permanent".
