Un Schiele místic i franciscà

Com no podia ser d'una altra manera, Viena és la ciutat que acumula més obres del pintor expressionista Egon Schiele (1890-1918). El museu Leopold alberga la col·lecció més gran que hi ha al món de pintures de l'artista. I el museu Albertina, la de dibuixos, guaixos i aquarel·les. Per a l'artista la seva obra gràfica no era menor, estava a la mateixa altura que la realitzada sobre tela. I per als experts és fins i tot molt superior. La fragilitat del suport, el paper, fa que sigui poc convenient la seva exposició pública de forma prolongada. Més o menys cada quinquenni el museu n'exhibeix una part. L'última gran exposició en aquest centre va ser el 2005. El 2012, prop d'un centenar d'obres van viatjar al museu Guggenheim de Bilbao. Ara l'Albertina exhibeix 160 joies del seu fons gràfic de l'artista i ens descobreix un Schiele insòlit.

El cos nu és el tema que l'artista va freqüentar assíduament. Els seus cossos demacrats, esquelètics, tristos, són l'altra cara de la medalla d'una estètica de la bellesa que tenia en Gustav Klimt, l'altre gran artista de l'època, el seu màxim model. L'estètica de la lletjor que proposa Schiele és la crítica descarnada a una societat deshumanitzada i hipòcrita, i una reflexió sobre la soledat i el desemparament de l'individu. És la mateixa crítica que anys després i de forma també brutal fan en literatura autors austríacs com Thomas Bernhard o Elfriede Jelinek.  

Sempre inquietants són els nus de nens i adolescents en un món que ha vist canviar les percepcions socials des d'aleshores. Segons explica en una visita guiada Christof Metzger, director del departament d'art gràfic del museu, un dels objectius de l'exposició és plantejar com interpretem avui el nu: "¿Sexisme, pornografia?"

Schiele pintava i dibuixada en un moment en què el sexe s'havia convertit en matèria d'estudi científic. A Viena hi havia Sigmund Freud, però també Otto Weiniger, autor de 'Sexe i caràcter', una obra vista avui com a extremadament misògina, que va tenir un gran impacte en aquells anys i en què l'autor atorgava a la dona un paper estrictament sexual en contraposició al geni i a la capacitat de desenvolupar el pensament abstracte que atribueix a l'home. Mentre en els nens i adolescents masculins que Schiele dibuixava no hi ha erotisme, en el cos femení, tant d'adolescents com d'adultes, hi ha una càrrega sexual que interpel·la directament l'espectador amb la mirada.

SANTEDAT // No obstant, Schiele va escriure: "Fins i tot l'obra d'art més eròtica té santedat". I així l'exposició mostra una altra visió de l'artista i de la seva obra, una visió nova a la qual va contribuir en primer lloc la doctora en Filosofia per la Universitat de Sevilla Carla Carmona Escala en un treball donat a conèixer el 2010. Aquesta visió demostra, en paraules de l'historiador de l'Art Johann Thomas Ambrózy, que l'artista no és tan sols l'inquietant pintor de la soledat existencial, sinó també "el defensor d'una ètica elevada i d'una apassionada espiritualitat".  

El 1911, Schiele va planejar un cicle sobre Francescoi Clara d'Assís. Tres obres realitzades l'abril de l'any següent, 'Conversió', 'Carícia' i 'Agonia' són les primeres dedicades al sant, de qui admirava la pobresa voluntària en contraposició al poder material de l'Església. Va trobar inspiració i un model vital en el amor de Francesc per la naturalesa, en la seva espontaneïtat, el seu amor a la llibertat i el seu menyspreu pels diners. L'artista s'hauria identificat amb els ideals ascètics del 'poverello' d'Assís. Diverses obres del 1913, .entre elles alguns autoretrats, reflecteixen amb el seu fort traç expressionista aquesta concepció de l'home en el seu vessant més espiritual.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Schiele va morir víctima de la grip espanyola el 31 d'octubre del 1918, el dia en què oficialment l'imperi austrohongarès deixava d'existir. Segons la seva cunyada, les seves últimes paraules van ser: "La guerra s'ha acabat. Me n'he d'anar". L'artista se'n va anar als 28 anys, tres dies després de la mort de la seva dona embarassada de sis mesos. Va deixar un llegat de 330 pintures i més de 2.500 dibuixos sense comptar els seus quaderns d'apunts, una obra ingent per a una vida tan curta, una obra que, un segle després, segueix suscitant admiració, però també inquietud. I, amb la nova mirada descoberta en aquesta exposició, espiritualitat.

L'exposició estarà oberta fins al 18 de juny.