La pressa mata

A la província de Toledo, una empresa és capaç d’elaborar cada dia un milió d’hamburgueses de vedella i 350.000 de pollastre. La primera multinacional en producció de bestiar boví, que permet el consum barat del fast food d’hamburgueses com les referides, només al Brasil i l’Argentina processa 22.600 caps de bestiar al dia. La granja de vaques de llet més gran del món està situada als EUA, amb unes 30.000 vaques. A prop de Sòria, volen arribar al segon lloc del rànquing i es prepara una instal·lació per acollir-ne unes 20.000. Una darrere de l’altra, seria una fila índia de vaques a l’autopista des de Barcelona fins a Sitges. El rècord de fabricar pa sembla que el té una factoria a Guadalajara, que presumeix d’elaborar 15.000 pans de motllo a l’hora.

I així podríem seguir amb exemples que expressen molt bé una de les característiques del model alimentari dominant: produir el màxim a la màxima velocitat possible, sense contemplar els problemes que pugui suposar. Si em converteixo en el líder europeu de producció de llet, poc m’importa acabar amb unes mil vaqueries a Galícia i la cornisa cantàbrica; si amb 50 persones produeixo tones d’un pa incorruptible per als supermercats, soc molt més eficient que un forn artesanal com el del meu poble, que en fa molt pocs quilos però genera tres mitjans de vida; i, si he de sacrificar aigües pristines perquè un país com Xile produeixi milions de salmons, benvinguda sigui l’estratègia.

En aquesta bogeria de sistemes alimentaris dissenyats com si fossin fàbriques, Xile i Noruega són grans potències de producció de salmons, amb capacitat per servir-ne una ració diària per a totes les persones que vivim a Catalunya, per exemple. Una barbaritat que s’aconsegueix a partir de la instal·lació d’unes gàbies al mar, a manera de gratacels invertits. Segons Greenpeace, venen a ser «com corrals de la mida d’un camp de futbol de 20 pisos cap avall», on en condicions d’amuntegament s’engreixen, amb pinso, milions d’animals immòbils. En aquests models carceraris, sembla del tot necessari l’ús d’antibiòtics i altres productes químics per evitar grans mortaldats. El seu abús provoca que a més d’expandir-se per les aigües (i sembla que són responsables d’afectacions a altres éssers vius com el dofí austral) arriben a la cadena alimentària, fet que agreuja el problema sanitari de malalties bacterianes comunes que es fan resistents als antibiòtics.

Notícies relacionades

El DNI dels salmons

La visió del ‘cash’

En aquests últims mesos la producció mundial de salmons ha caigut. A Xile, l’excés de purins, juntament amb canvis climàtics, ha afavorit el sobrecreixement d’algues que redueixen els nivells d’oxigen. A Noruega segueix imparable la infestació de petits crustacis que, com paparres, s’ancoren en el salmó per alimentar-se’n.

Dues realitats amb el mateix patró, pressa per guanyar divises.