Saber guanyar, saber perdre

L’endemà de l’abassegadora victòria de Pedro Sánchez en les primàries internes, el PSOE torna a disposar d’un lideratge legitimat per les bases però encara contestat per l’aparell orgànic gairebé en ple. Dels passos que facin tant l’equip del guanyador com els seus detractors fins al congrés federal del juny dependrà que el partit pugui obrir de veritat una nova etapa, marcada per la cohesió i la moral de victòria, o que es precipiti una altra vegada en el pandemònium de baralles i traïcions que va detonar la seva implosió.

Sánchez té a favor seu la rotunditat del seu triomf, amb més del 50% dels vots i deu punts més que la candidata oficialista, Susana Díaz. Però ni amb l’indiscutible recompte de vots ni amb l’èpica de David contra Goliat en tindran prou per edificar un PSOE nou. Si, com aparenta, les penalitats dels últims tres anys l’han fet madurar psicològicament, el secretari general electe no hauria de repetir els errors que va cometre quan ho era en exercici. Deixar lliures les ànsies de revenja que puguin albergar els seus partidaris, humanament comprensibles però sense cap mena de dubte contraproduents, suposaria dilapidar el capital polític atorgat per la militància. Els lideratges es guanyen a les urnes, però es forgen en el dia a dia. És l’hora de la magnanimitat, la integració i el pragmatisme. De suturar les ferides i recobrar les confiances personals perdudes. D’allargar la mà sense passar factura per uns enfrontaments passats que, si es reeditessin en el futur, segellarien l’acta de defunció d’un partit més que centenari.

Notícies relacionades

Pedro Sánchez guanya les primàries del PSOE: últimes notícies en directe

Trump, l’amenaça

Però tan important com saber guanyar és saber perdre. Després de la gèlida reacció de diumenge a la nit, atribuïble a l’impacte emocional de la derrota, la presidenta andalusa i els barons que li van donar suport han de posar el millor de si mateixos per tancar una guerra que ha dessagnat el PSOE. A tots ells els ha passat factura als seus territoris el cop de força de l’octubre en el comitè federal i l’abstenció que va fer possible la investidura de Mariano Rajoy. Menysprear el clam de les bases qualificant-lo de populista és un luxe que potser es pugui permetre algun escriba, però no un dirigent democràtic.

Primer Sánchez, i després Díaz i Patxi López, hauran de demostrar altura de mires i anteposar l’interès del país i del partit als egos i les revenges.