Llàtzer Sánchez

Pedro Sánchez és un cas excepcional de resurrecció política que serà estudiat per les ciències socials i a les bussines schools. Va més enllà dels mèrits i les característiques personals de qui podria denominar-se Llàtzer i s’inscriu en la transformació dels sistemes de representació política en el món occidental, que afecta de forma especial la socialdemocràcia declinant.

    Però no el sentit del sectarisme desplegat per un grup mediàtic i el seu diari de capçalera, que després de qualificar el moribund Pedro de «miserable sense escrúpols» i d’haver utilitzat tota classe d’arguments tendenciosos perquè el resultat no fos el que ha sigut, rep Llàtzer ressuscitat comparant la decisió dels militants socialistes amb el brexit dels britànics. 

aquEsts canvis en la representació política són conseqüència del fet que els vells partits són percebuts com a organitzacions tancades, professionalitzades, endogàmiques, en què prima més la lleialtat al líder local que el mèrit i la capacitat de comunicació amb la societat i els electors. Això és el que explica que el Partit Socialista francès, posat com a exemple per desprestigiar la candidatura de Sánchez, compti amb 80.000 afiliats i, en canvi, un nouvingut Emmanuel Macron, que no crec que sigui un altre cas de perillós esquerrà, aconsegueixi 450.000 supporters en menys d’un mes.

    La victòria de Llàtzer és també la derrota d’aquests poders mediàtics que creien que podien dictar la línia política del PSOE i de moltes de les seves velles glòries, cada vegada més velles i cada vegada menys glorioses.  Els actuals dirigents territorials que van afavorir la caiguda de l’executiva del PSOE no van mesurar bé les seves conseqüències. La gestora es va allargar innecessàriament per veure si es calmaven els ànims i la cosa s’oblidava, però això no va fer sinó donar temps perquè el rebuig s’organitzés partint de zero.

    Quan en termes globals i en moltes comunitats autònomes una candidata obté menys vots que avals, hi ha alguna cosa que no funciona en el sistema. I el rebuig a aquesta manera de funcionar és una de les raons per les quals ha guanyat Sánchez. I ha deixat en evidència molts líders territorials, que han posat en qüestió la seva representativitat i el seu lideratge futur. Vaig repetir unes quantes vegades durant la campanya que avalar no és votar, perquè l’aval és públic i notori i es pot aconseguir demanant-lo de forma diguem-ne insistent, mentre que el vot és secret i al final cadascú vota el que li sembla, protegit pel secret de les urnes, que amb aquest objectiu es van inventar. 

    Sí, Sánchez ha ressuscitat partint del zero absolut. La decisió d’obligar en nom de la unitat i la disciplina tot el Grup Socialista del Congrés a abstenir-se en la votació d’investidura, sense permetre l’aplicació de la clàusula de consciència, no era ni necessària ni innocent. Vaig argumentar llavors que, si no hi havia cap més remei que abstenir-se, n’hi havia prou amb el servei mínim. Però del que es tractava era de visualitzar la difícil posició del PSC per a un futur balanç de comptes pendents i obligar Sánchez a escollir entre tres difícils situacions: abstenir-se i quedar-se sense discurs polític; trencar la disciplina de vot, cosa que no està gaire bé per a un exsecretari general que, vés a saber, potser vol tornar a ser-ho, o deixar l’escó i quedar-se a la intempèrie.

    Va escollir la solució més coherent, però també la més difícil. Va deixar l’escó i va anunciar que tornaria a recórrer Espanya. La riallada es va sentir a Sebastopol. Al gener, els pocs dirigents territorials que no havien recolzat els idus d’octubre, títol del llibre amb què he contribuït al debat, li van retirar el seu suport per proposar un candidat suposadament pacificador. Tots van creure que la seva soledat ja era definitiva i que tiraria la tovallola.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però, en un cas extraordinari de resistència personal i política, suportant insults i desqualificacions, ha aconseguit el suport de més de la meitat dels afiliats, i ha presentat una proposta programàtica, a la qual he contribuït modestament, que s’ha volgut desconèixer o desqualificar acusant-lo de voler trencar Espanya i no sé quantes coses més. Jo l’he recolzat perquè coincideixo més amb ell sobre tres qüestions fonamentals: el model de partit, la política d’aliances i el model d’Estat, que és del que es tracta i no de com atraure el turisme xinès.

    Ara ha de recompondre la unitat del partit, però la unitat no pot ser de façana, no pot ser al voltant d’una persona sinó d’un projecte, respectant en tot cas el que els afiliats han escollit amb el seu vot.