¿Emocions per aprendre?

Encara són molt poques, tot i que molt valuoses, les troballes neurocientífiques que, sent rigorosos, podem traslladar a la pràctica educativa. No obstant, avui és freqüent sentir moltes afirmacions sobre com aprèn el nostre cervell que, ens diuen, hauríem de traslladar a les aules. Una de les més repetides és que «només s’aprèn a través de l’emoció». Però, ¿què diu la neurociència respecte de la relació d’emoció i aprenentatge?

Resulta obvi que aquelles experiències que comporten una càrrega emotiva important tenen més probabilitat de recordar-se. Ja ho afirmava el 1890 el pare de la psicologia americana, William James, a l’expressar que els esdeveniments de gran intensitat emocional semblen deixar (metafòricament) «una cicatriu al cervell». En efecte, les emocions tenen un efecte amplificador de la memòria, segons han corroborat múltiples estudis en psicologia cognitiva i neurobiologia.

Avui sabem que davant un estímul d’importància biològica, és a dir, que requereix una resposta que podria determinar el nostre benestar, s’activa una regió del cervell implicada en la resposta emocional: l’amígdala. Aquesta regió és capaç d’aprendre quins estímuls hem d’evitar. Al retrobar-los, l’amígdala activa el nostre organisme per a una eventual situació de fugida o lluita. Per exemple, si el nou gos del veí ens va mossegar, l’amígdala ho recordarà i desencadenarà una reacció de por o alerta al veure’l.

A més a més, l’amígdala pot modular una regió cerebral implicada en la generació de records conscients: l’hipocamp. Davant un estímul emocional com l’atac d’un gos, l’amígdala envia senyals a l’hipocamp que potencien la seva capacitat de crear records d’aquella experiència. Si una persona pateix una lesió a l’hipocamp ja no generarà nous records. La seva amígdala seguirà aprenent coses com que el gos del veí és perillós i la persona tindrà por al tornar a veure’l. Però no recordarà haver-lo vist abans ni per què li fa por.

Ara bé, l’hipocamp també funciona amb independència de l’amígdala. De fet, la major part del que guardem a la nostra memòria no s’ha après en situacions d’emoció. Un estímul no necessita necessàriament ser emocional per aprendre’s; n’hi ha prou que sigui interessant o útil, per exemple.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Potser el problema és que quan parlem d’emoció en educació fem servir el terme de manera molt àmplia, i amb ell també volem referir-nos a motivació. És obvi que per aprendre, la motivació és absolutament essencial. Però la neurobiologia fins avui només ha pogut entendre com funcionen les motivacions biològiques, com les que ens impulsen a fugir del gos que ens va mossegar. La neurobiologia no pot explicar per què he preferit escriure aquest article en lloc de sortir a passejar. I per això fins i tot no pot dir-nos res que ja no sigui obvi sobre això: que per aprendre és millor estar motivat.

Director de la International Science Teaching Foundation.