Raimon no és retirable

M’agrada molt que EL PERIÓDICO hagi dedicat una pàgina a la retirada professional del cantant Raimon.

    

He escrit «m’agrada» per evitar l’ús d’una formulació que és habitual i que sempre m’ha sembla inadequada: «Celebració de la retirada...» Jo, almenys, no celebro que Raimon es retiri. Més aviat ho lamento. 

    

Perquè Raimon està en plena forma vocal, i el seu crit encara té la força juvenil que empenyia la gent a aplaudir-lo i a solidaritzar-se amb ell. 

    

Ja sé que celebrar és una paraula que es fa servir en les ocasions més diverses. Celebrem una festa, un èxit, un naixement. Els futbolistes, quan aconsegueixen fer un gol, ho celebren abraçant-se. Si algun amic o parent és distingit amb un premi o un càrrec notable, diem que «això s’ha de celebrar».

    

La història de Raimon és in­discutiblement celebrable. Públicament celebrable. Ja vam celebrar la seva aparició, el seu descobriment, quan el vam conèixer a Xàtiva –¿m’equivoco?– quan només havia escrit dues cançons. Tenia una força comunicativa que era molt important quan naixia la Nova Cançó.

    

Cantava Al vent! amb tanta energia que vam pensar que aquell vent tan poderós, aquella ventada, s’obriria pas per tot Catalunya. I així va ser. 

    

Han passat molt anys i els ­pulmons de Raimon s’han con­servat, immunes al pas del temps. I la franca provocació verbal ha estat acompanyada de la lírica: «Al meu país la pluja no sap ­ploure...»

    

Perquè Raimon, com recorda oportunament Jordi Banciotto en aquest diari, més enllà del seu famós crit, ha donat una nova vida pública als clàssics catalans, com Ausiàs Marc i Joan Roís de Co­rella. 

    

Raimon es retira en la maduresa. Llàstima.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    

Voldria recordar-li que la fruita madura és la que té més bon suc.