IDEES
La lliga de les estrelles
manifesto-catte-blanchet
Els museus són les catedrals del segle XXI. La frase, que va fer fortuna 20 anys enrere, ha anat perdent l’encant espiritual i reflecteix avui un sentit del negoci. Artistes com Ai Weiwei, Olafur Eliasson o Vik Muniz, entre d’altres, mantenen un perfil crític, però alhora busquen un costat comercial que els exigeix una gran inversió de diners per tirar endavant els projectes. Tot i quesense la mateixa ressonància, és el que passa també amb Manifesto, de l’artista alemany Julian Rosefeldt, que vaig veure fa poc al museu Villa Stuck de Munic.
Diguem d’entrada que el «solo show», tal com l’anomenen, és extraordinari, una meravella, però també que al darrere hi ha una producció milionària. Manifesto és una pel·lícula feta de 13 episodis de deu minuts, que es complementen sense perdre el fil i s’emeten al mateix temps en diverses pantalles. Rosefeldt ha creat un text a partir de la combinació d’una sèrie de manifestos del món de l’art: el surrealista, el futurista, el situacionista, l’art conceptual de Sol Lewitt o el cinema del moviment Dogma. Tots els segments de la pel·lícula els protagonitza l’actriu Cate Blanchett, posant-se a la pell de tretze personatges que reciten i canten els textos: una titellaire, una mestressa de casa, un rodamón, una cantant punk... Amb cada història Rosefeldt transmet un discurs sobre el sentit dels manifestos en l’art, i el context del film —poètic, amb una precisió estètica i detallista que emociona— fa de contrapunt a la teoria. Els escenaris, ja siguin devastats, d’una fredor científica o d’un futurisme oníric, són enormement inquietants i donen al conjunt un sentit irònic.
Fa dos anys que el projecte Manifesto volta pel món, de Melbourne a Berlín i de Nova York a París. No sé si el 2018 o més endavant vindrà a Barcelona, no n’he trobat cap indici a la xarxa. Anys enrere m’hauria arriscat i diria que sí, però fa la impressió que des de fa uns anys Barcelona ha abandonat la primera divisió dels grans artistes internacionals. Bé, divendres vinent s’inaugura l’exposició sobre David Bowie al Museu del Disseny, i visca, però no és ben bé el mateix.
