El talent de Mr. Rajoy

Una darrere l’altra van caient les línies de defensa davant la corrupció traçades per Mariano Rajoy, l’estrateg que mai va estar allà. Ja ningú sosté seriosament la teoria de les pomes podrides, davant l’evidència de l’extensió i la quantitat de casos que apunten a la corrupció com la normalitat institucionalitzada en el Partit Popular, no com una excepció que hauria d’haver combatut més bé.

    La proclamació ofesa de trobar-nos davant «trames contra el PP liderades per gent que no és del PP» s’ensorra davant la constatació que barons fins ahir incontestables acaben el dia dormint en aquest ara elitista mòdul de la presó de Soto del Real. El truc del victimisme ja no funciona. Cada cop que algun portaveu popular intenta fer-se la víctima per capejar el penúltim escàndol, o acaba pretenent fer que plora com Esperanza Aguirre o es converteix en un mem per a la resta de la seva carrera política.

    Repetir que la corrupció és cosa del passat i que els corruptes ja no pertanyen al partit s’ha convertit en l’última línia maginot dels populars. Quan les actuacions judicials la travessin, ja no quedarà en què escudar-se. La coartada del passat va funcionar perfectament per a la Gürtel, en part gràcies al gran avantatge de disposar d’algú tan antipàtic com José María Aznar per atribuir-li la culpa de tot. No obstant, comença a donar senyals de desgast i debilitat sota el foc a discreció provocat per la Púnica o l’operació Lezo, proves immediates i demolidores d’un espoli voraç executat durant els anys més durs de retallades, acomiadaments i desnonaments.

    El pitjor de tot és que la majoria sap que no s’ha acabat. La por deu guardar la vinya, però no els partits polítics. Tots els dirigents del Partit Popular repassen aquests dies les seves converses telefòniques, tremolant davant la possibilitat d’haver sigut gravats. Ningú sap en quin despatx entrarà demà la Guàrdia Civil o a qui posaran les manilles els agents. Militants i votants del Partit Popular comencen a presentar símptomes clars d’esgotament, exhaustos per l’esforç de defensar els seus diàriament, a casa, a la feina o al bar, per un cas diferent i encara més escandalós que l’anterior.

Una carrera de rates 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan la corrupció s’ha institucionalitzat com a forma de governar les institucions i el partit, no existeix tall possible amb el passat perquè la riuada d’escàndols acaba arrossegant el present. Els esforços de Cristina Cifuentes per presentar-se com la Joana d’Arc que va matar el drac del saqueig a Madrid ensopeguen amb la seva incapacitat per destituir la diputada germana d’Ignacio González per conspirar per evitar l’acció de la policia. Com li passa a Rajoy, tots dos eren allà mentre presentaven els saquejadors com a exemple. Tots dos han de mesurar amb cautela extrema quins caps cal tallar perquè el pànic no s’escampi i comenci una carrera de rates en el partit. A tots dos els paralitza la por a desencadenar una successió de catastròfiques desgràcies que ningú sap on acabarà i a qui podria esclafar.

    La corrupció representa avui l’única amenaça real en el futur d’un president Rajoy que aprovarà els seus primers Pressupostos en minoria. Per evitar-ho, haurà d’emular la fredor i el cinisme del personatge de la famosa novel·la de Patricia Highsmith. Com Mister Ripley, haurà d’aparentar ser qui no és mentre es desfà dels mateixos que el van ajudar a triomfar. Per sort per a ell, la debilitat i la miopia de tots els partits de l’oposició juguen completament a favor seu.