Ítaca

En els vells temps de la Nova Cançó, al passar per taquilla adquiries un pack de dos per un, ja que sovint les cançons anaven acompanyades d’un sermó conscienciador tan aplaudit com les primeres. El meu amic Joan ho tenia molt clar: alguns i algunes cantautors i cantautores haurien de portar un esparadrap a la boca i només se l’haurien d’arrencar per cantar.

Lluís Llach, que ja fa uns anys va anunciar la seva retirada musical, no ha renunciat a la meitat del seu ofici: el poeta líric reconvertit a l’èpica nacionalista segueix entestat a guiar-nos pel bon camí, que és el seu, dictant-nos el que hem de fer. La notícia és que el dels Setze Jutges pretén ara –segons diu l’embarbussament– menjar-se el fetge dels penjats al sentenciar que els funcionaris que incompleixin una xiripitiflàutica i inexistent llei hauran de ser sancionats. ¡Renoi, el llibertari! Naturalment, els de Junts pel Sí però no gaire (junts, però barrejats) han sortit tots alhora, en un magistral exercici de trilerisme parlamentari, a matisar el que és immatitzable, evitant, això sí, propinar-li un calbot al llengut, com van fer amb Santi Vidal, un altre jutge que anava per la mateixa via. Ho va dir molt sàviament el valencià Joan Fuster: «Puix que no es pot impedir que un ocell canti, resulta aconsellable d’ensenyar-li solfa». Solfa legal, en aquest cas.

Rellegir Kavafis

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sens dubte li hem d’atribuir a Llach la popularització de l’illa d’Ítaca, pàtria imaginària d’Ulisses, tan citada posteriorment pel timoner Artur Mas i tota la seva marineria d’aigua dolça. Però aconsellaria humilment al de L’estaca que rellegís els versos de Konstandinos Kavafis, exemplarment traduïts per Carles Riba, que durant tantes dècades va cantar, per si se li n’hagués escapat el sentit últim: «Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Hi has d’arribar, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca». 

Són molts els que associen el desembarcament a l’illa inabastable amb la independència de Catalunya per apoderar-se de les riqueses de tota mena que aquesta, diuen, ens procuraria; però l’erren al deixar de banda la idea fonamental del poema: «ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí». I si alguna cosa ens està donant el trajecte (el procés, més kafkià que hel·lènic) amb tots els seus funambulismes, ensopegades, mentides, ocultacions i pronunciaments com el de Llach, no és precisament una lliçó d’enriquiment personal. I tinc fundats temors que els futurs governants de l’illa puguin aplicar-hi els mateixos truculents mètodes que al llarg de la navegació. Més lluny, hem d’anar més lluny... ¿Una sentida cançó per a Maduro?