Esperanza Aguirre dimiteix... una altra vegada

I en van tres, però no en descartin una quarta; les que calgui per tornar per la porta gran, com ella es mereix. Ara només faltarà que algú l'hi demani, i segurament està convençuda que ho farà algun dels bons patriotes liberals que tant la veneren.

Segons relata la mateixa Aguirre, se sent «enganyada i traïda» pel seu abans fidel Ignacio González; gairebé les mateixes paraules que va utilitzar el seu bon amic Mariano Rajoy per descriure'ns els seus fràgils sentiments al destapar-se les aventures de Luis Bárcenas, just després de demanar-li que fos fort. Aguirre diu que dimiteix per no haver sigut capaç de descobrir una trama que a jutges i policies els ha costat anys desmuntar, per no haver sabut vigilar els seus col·laboradors tant com calia i per haver-los comprat les seves coartades barates davant les primeres sospites i informacions; igual que Rajoy, amb la diferència que ella se'n sent responsable i el president del Govern no dimiteix mentre va pel Brasil dissertant sobre bona gestió econòmica. Aguirre és com aquell escorpí del conte que picava la granota malgrat que així s'ofeguessin tots dos, no pot evitar-ho; és la seva naturalesa.

Segons Cristina Cifuentes, la seva millor amiga de la mort, Aguirre no havia incomplert el codi ètic del PP, no estava sent investigada, ni havia sigut acusada; dimitir era cosa seva. El 'marianisme' ha vigilat molt de no emetre ni un sol senyal de pressió. No volien una altra Rita Barberá i són conscients dels riscos que comporta la seva sortida. La corrupció és com el foc, una vegada encès ningú sap ben bé quina lògica mou les flames. La dimissió d'Aguirre pot ser el tallafoc que necessiten per contenir l'incendi a Madrid, però qualsevol error pot convertir-la en un incontrolable accelerant.

RAJOY, SENSE MÉS TALLAFOCS

Notícies relacionades

La màgia de Trump: moure la mà esquerra per evidenciar que està fracassant

Vida comunitària per enfortir el país

Necessiten un tall net i sense rastres que arribin fins a GÉnova. La 'doctrina Aguirre', segons la qual un polític ha d'assumir la responsabilitat per no vigilar els seus col·laboradors i la lluita contra la corrupció demana anar més enllà de l'acció de la justícia, pot acabar derivant en la 'doctrina Rajoy': tant dret tenim avui a exigir-li a ella que assumeixi les seves responsabilitats amb dignitat, sense dilació i sense excuses, com a demanar-l'hi demà a Mariano Rajoy. Ara ja no queda ningú enmig per cremar i utilitzar com a tallafoc.

Quan Cristina Cifuentes va remetre el seu dossier sobre el Canal de Isabel II a la fiscalia, segurament confiava que tot quedaria en delictes menors i un parell de caps de turc, mentre ella es protegia davant les denúncies i clavava un altre cop a Aguirre en la seva lluita pel control del partit a Madrid. No ha passat ni una setmana des de la detenció d'Ignacio González i el ministre de Justícia i el fiscal general de l'Estat ja estan sota sospita de refrenar l'acció investigadora, un secretari d'Estat d'Interior engreixa la nòmina de membres de l'Executiu caçats reunint-se amb investigats i la llista del jutge Velasco no para de créixer. El cel és el límit.