Els replans

Les últimes dades sobre la salut de l’independentisme ens informen que al país continua existint una altíssima convicció sobre la necessitat de votar per decidir el futur polític. Votar en un referèndum, vull dir, i no pas en aquestes hipotètiques autonòmiques que es presentarien, donat el cas, com un fracàs de la idea, com una derrota de la conjunció astral a favor de la sobirania o com una solució plausible per sortir de l’atzucac en què vivim. En aquesta revisió mèdica habitual es percep la persistència no només del desig de votar sinó de l’existència d’un notable gruix de la ciutadania (el que en podríem dir una massa crítica) disposada a exercir el vot de manera afirmativa, és a dir, amb la voluntat que Catalunya esdevingui un nou estat.

Al mateix temps, baralles de veïns malavinguts. No pas de bons veïns amb el desig de combatre plegats en la defensa d’un projecte d’escala, sinó sotmesos a les íntimes necessitats de cada replà. Sort encara que el coordinador Bonvehí ha decidit que el PDECat no enviaria les gravacions de la seva conversa a la fiscalia. El ridícul hauria estat fenomenal, i això s’ha evitat, però la desconfiança és creixent i cadascú pren posicions per a noves conteses electorals que, si són autonòmiques, seran o bàlsam o reconeixement de l’ensulsiada del procés. O totes dues coses alhora, en aquest escenari on el referèndum continua essent un desideràtum tan cobejat com intangible.