28 set 2020

Anar al contingut

L'AUGE DELS ULTRES

Del feixisme al neopopulisme

ROBERTO PFEIL

Del feixisme al neopopulisme

Carolina Plaza

L'extrema dreta que avança per Europa assumeix part del llegat ideològic tradicional, però ha modernitzat el seu discurs i s'ha integrat en el parlamentarisme

La Gran Recessió de 2008-2009 ha inspirat molts debats sobre el paral·lelisme històric amb l’era de la Gran Depressió dels anys 30 del segle XX, especialment en les reaccions polítiques extremistes. El feixisme s’ha comparat amb els moviments i partits de l’onada nacional-populista d’extrema dreta contemporània, el fenomen polític de més transcendència dels últims 30 anys.

Encara que la crisi econòmica actual difereix de la Gran Depressió tant en profunditat com en context, i no sempre existeix un vincle efectiu entre feixisme neopopulisme –especialment en els seus orígens, genealogia o extracció de quadros–, una vegada que analitzem les bases conceptuals i ideològiques les fronteres es dilueixen i és possible identificar alguna continuïtat del feixisme en els idearis d’extrema dreta.

L'èxit de l'extrema dreta sorgeix de la idea que és necessari regenerar la nació i recuperar les essències

En aquest punt és necessari apuntar que aquests idearis estan metabolitzats i adaptats a les noves problemàtiques socials: l’extrema dreta que avança per Europa assumeix part del llegat ideològic del nazisme i el feixisme tradicionals, però ha modernitzat el seu discurs, i el més important: s’ha integrat en el parlamentarisme. ¿Quins elements dels idearis amb base feixista sedueixen Europa? 

SOLUCIÓ AL CAOS

En primer lloc, el democràtic: en els dos períodes, l’extrema dreta es presenta com capaç de portar solucions a una esfera política tancada, consensual i adherida a un determinat model econòmic i social de base liberal. El component populista ha format part del feixisme des dels seus orígens, ja que aquests van ser els continuadors de les forces polítiques que des de la Revolució Francesa s’havien oposat al parlamentarisme, considerat una estafa oligàrquica al servei del gran capital internacional. Actualment, els partits d’extrema dreta populista es presenten com diferents dels tradicionals, una forma reaccionària en contra dels alineaments de l’esquerra i la dreta tradicional i una crítica furibunda a la globalització neoliberal. 

Tant els feixismes dels anys 30 com els moviments i partits de l’extrema dreta contemporània han sabut detectar les angoixes de la ciutadania europea. Per al feixisme va ser important la incorporació de les masses a la política (prometien autèntica democràcia conduïda per un líder carismàtic), el correlat del qual el trobem avui en l’apel·lació de l’extrema dreta a la gent «ordinària», recorrent a una identificació del partit amb els treballadors. Es presenten com a partits nacionals capaços de capitalitzar el descontentament antisistema, fins a aparèixer com una solució al caos.

ELS IMMIGRANTS, UNA AMENAÇA

Així, la distinció entre pur i impur segueix sent una part essencial de la cosmovisió d’aquests moviments i partits. Per als partits d’extrema dreta, Europa i la civilització occidental estan en declivi degut a l’arribada d’estrangers. Així, l’èxit de l’extrema dreta en els dos períodes sorgeix de la idea que és necessari regenerar la nació i recuperar les essències tradicionals per acabar amb el país assetjat i envaït (primer per la guerra, després per immigrants).

El xovinisme del benestar o sistema de preferència nacional (i no l'Holocaust) es perfila com la solució per acabar amb la decadència d'Europa

No obstant, existeixen diferències substancials en els discursos i le ssolucions dels dos períodes. Degut a l’existència de lleis i tabús antiracistes, les afirmacions basades en criteris racials i genètics s’han extret del cos ideològic de l’extrema dreta, emmarcant aquesta diferenciació en termes culturals i no racials.

L’argument central és que els immigrants, especialment d’origen musulmà, constitueixen una amenaça per a la identitat del país i la seva supervivència, ja que la seva cultura i els seus costums són incompatibles amb la identitat del país tradicional. A partir d’aquest element es fomenta i articula la identitat (un nosaltres i un ells particular) i es justifiquen les mesures radicals que només el partit és capaç d’adoptar enfront de la ineficàcia dels partits tradicionals.

El xovinisme del benestar o sistema de preferència nacional (i no l’Holocaust) es perfila com la solució per acabar amb la decadència en què està immersa Europa.