La CUP remunta

A la zona ambigua de l’espectre, el partit d’Ada Colau neix amb les ales retallades. Lluís Rabell i Joan Coscubiela, amb l’ajuda final d’Albano Dante Fachin, han demostrat que sí que es pot fer la traveta als seus. Gràcies a aquests dignes hereus de la tradició marxista centralista que va eliminar Joan Comorera per catalanista –en ple franquisme i gràcies al franquisme–, els comuns han passat de la doble victòria a les generals a ocupar un lloc discret en els sondejos de les catalanes. A l’alcaldessa no la denunciaran per repartir propaganda clandestina, però l’han forçat a refugiar-se a l’ajuntament, fortificar-se i esperar el que sigui fins al moment d’intentar fer el salt.

Mentrestant, la fins ara ferma determinació de Junts pel Sí es revesteix d’incomoditat. Potser les ordres d’Oriol Junqueras a la consellera Meritxell Borràs sobre l’adquisició de les urnes o les declaracions de Marta Rovira per traslladar la bola negra de la inhabilitació als aturats responen a una maniobra de distracció amb l’objectiu de dissimular la cresta. En qualsevol cas, Carles Puigdemont ha deixat de cloquejar. L’ombra creixent d’unes eleccions substitutòries del referèndum prohibit es projecta sobre el procés com la del pterosaure gegant de Sibèria, un monstre volador capaç d’aferrar un cavall al galop i engolir-lo des de l’aire.

Mentrestant, tenim el PDECat atrapat entre la corrupció dels avis i oncles polítics i l’estranya manera que té Artur Mas de postular-se aprofitant la debilitat del seu nou partit: si Marta Pascal convoca primàries, encara que sigui per designar un nou líder a un any vista i per a les eleccions constituents de la nova república catalana, serà immediatament acusada de processista, no creure en el referèndum i fer marxa enrere. Mentre no les convoqui, Mas repetirà el seu mantra preferit —«¿a qui destorbo?»— amb la confiança que ni Pascal ni Santi Vila s’atreviran a aixecar el dit per respondre «a mi, a tots nosaltres, no a la CUP».

Mentrestant, més de quatre esquiven l’honor de ser màrtirs del procés, Jordi Sànchez exigeix referèndum o pas al costat. L’activista arriba així al final d’un curiós trajecte. De submarí de Convergència, segons les habituals veus més ben informades, que acostumen a ser les més insidioses, a adlàter de la CUP. Això sense passar, i ja té mèrit, per aquesta Esquerra Republicana que s’ha convertit en la nova casa gran del catalanisme independentista ben pensant (termes que no són un oxímoron encara que ho semblin).

Notícies relacionades

El PDECat ordena marcar distàncies amb ERC i la CUP

Junqueras reclama unitat al PDECat i la CUP per fer el referèndum

A més de la taca negra, en aquesta partida està en joc el ceptre de la puresa indy. Creix en aquest sentit la sospita que si Mas i Sànchez coincideixen en radicalisme refrendatari és per apunyalar Junqueras amb les armes de la CUP.

Mentrestant, hi surt guanyant la CUP. La mateixa CUP que va enviar Mas a la paperera de la història des d’on tant s’esforça per sortir. La CUP, perquè és al·lèrgica a les maniobres. La CUP que no participa en la competició de xaiets negociadors per a l’endemà del pas endavant, enrere o al costat. La CUP, que remunta perquè no es preocupa de si guanya o perd diputats.