La seducció de les petites coses

No m’estranyaria gens que el lector se sorprengui si li dic, en aquesta columna, que fa anys em van donar un premi per fotografia. No vaig participar en cap concurs, no se m’hauria acudit mai. És cert que en la majoria dels meus viatges a peu m’emportava una d’aquestes màquines, però sovint me n'oblidava. Un fotògraf com cal hauria buscat paisatges bonics o personatges curiosos i pintorescos. Al capdavall, després d’haver trobat algú que m’interessava, la conversa adquiria el caràcter, per a mi, d’una petita i meravellosa troballa com un fil que es va allargant sense necessitat d’estirar-lo. 

    

Sí, em van donar un diploma, l’any 1971, per la meva «aportació fotogràfica» a un concurs de fotografies sobre l’Extrem Orient. L’havien organitzat els consolats de l’Índia, el Japó, el Pakistan i Tailàndia, amb el patrocini de l’Ajuntament de Barcelona. Les meves fotos no eren pensades perquè fossin boniques, ni de qualitat. Eren fotos no preparades, fotos nascudes d’una mirada ràpida, de la visió fugaç d’un home molt prim i ressec que arrossegava feixugament un carretó ple de síndries...

    

De fet, i ho penso ara, he estat captador d’instantànies que no tenien cap transcendència, de fets quotidians que es presenten modestament a la curiositat d’algú. És possible que aquelles fotos, gens preparades, perseguien, inconscientment, allò que es trobava sense esperar-ho. Tots els monuments, els grans paisatges, tot el que és espectacular ja té admiradors, i em sembla molt bé. Però al llarg de la vida he estat un mal contemplador de les grandeses i, en canvi, m’he trobat seduït per allò que alguns en diuen insignificances i que, per a mi, sovint han estat unes inevitables tempta­cions.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

    

El Ganges és un riu magnífic, però jo contemplava uns hindús impàvids que cremaven els seus difunts o els embolicaven, lligats amb cordills i els enviaven a navegar plàcidament riu avall.