La 'diplomàcia' del gas sarín
Un atac químic va demostrar el 2013 que Obama anava de farol a Síria; aquesta última massacre pretén provar fins on està disposat a arribar Trump
La guerra de Síria es pot escenificar com un tauler d'escacs on es juguen diverses partides de forma simultània i superposada i on, a cada bàndol, uns jugadors influeixen sobre altres. A l'esglaó més baix, tenim una partida local: el règim de Baixar al-Assad contra els rebels sirians.
En un estrat superior, una partida regional: l'Iran xiïta (suport del règim d'Assad) contra les potències sunnites (padrines dels rebels). Teheran ha guanyat i, a força d'inflar Damasc amb milers de milions de dòlars i de barrils de petroli i de desenes de milers de milicians xiïtes (70.000 entre Síria i l'Iraq), s'ha garantit que el seu aliat Assad es perpetuï en el poder. Malgrat la seva inferioritat demogràfica, ja que només suposa el 10% dels musulmans, el xiisme s'ha imposat al sunisme al Pròxim Orient.
I, a la cúspide, una partida global on s'enfronten una Rússia embarcada en una expansió agressiva contra uns EUA sense estratègia i reticents a involucrar-se en el vesper sirià. L'ús de les armes químiques, com les que aquest dimarts tot indica que van massacrar 70 civils sirians a Idleb, s'emmarca aquí.
Per entendre-ho, cal remuntar-se al 2013. Aquell any, un atac químic ja va servir per saber que Barack Obama anava de farol a Síria. Obama havia deixat clar que la utilització d'armes químiques seria una línia vermella que, en cas que Assad la travessés, obligaria Washington a intervenir. Poc després, els avions del règim sirià van massacrar més de 1.400 persones gasant amb sarín els habitants de Guta, un bastió rebel als afores de Damasc.
Assad havia creuat la línia vermella. Però Obama no només no va complir la seva amenaça si no que va caure de nassos a la trampa que li va parar Moscou, que va mediar perquè Síria entregués el seu arsenal d'armes químiques. Una entrega que va ser incompleta ja que, com s'ha vist, Assad segueix conservant aquesta mena d'armament. Després d'allò, Obama va deixar de fer por a Putin. I així va venir l'annexió russa de Crimea, la guerra per delegació a l'est d'Ucraïna i els bombardejos russos a Síria.
Tornem al 2017. En un moment en què en teoria hi ha un cessament d'hostilitats mentre es realitzen converses de pau i quan el règim sirià, que sap que gràcies al suport rus ja no perdrà la guerra, intenta blanquejar la seva imatge, una massacre química com la d'Idleb no pot ser més que contraproduent per a Damasc.
Però s'ha d'entendre que el règim sirià ja no és sobirà. Síria és avui, en bona mesura, un protectorat de Rússia i l'Iran.
Notícies relacionades¿Quin seria doncs l'objectiu? Una altra vegada, si finalment es confirma l'autoria d'Assad, l'ús d'armes químiques a Síria s'haurà portat a terme per provar els EUA, en aquest cas, el seu nou president, Donald Trump. Un Trump que ha abandonat la lògica de contenció d'Obama i que ja ha enviat tropes sobre el terreny a Síria. Un Trump l'estratègia del qual passa per aliar-se amb Rússia per destruir l'Estat Islàmic (EI) i que, mentre s'“esborri” els gihadistes, ja ha donat mostres fins i tot que no tenia cap interès a forçar la sortida d'Assad.
Una massacre química és tan greu que obliga a reaccionar ja que la primera potència mundial no pot tolerar, almenys sobre el paper, una cosa així. Per tant es força Trump no només a exhibir les seves cartes sobre Síria, sinó a demostrar, en definitiva, de què és capaç en política exterior. ¿Fins a quin punt li importa al nou president l'ús a gran escala per part d'Assad d'armes químiques? ¿Fins al punt de portar-lo a intervenir contra el règim i apostar per la seva caiguda? ¿Fins al punt de carregar contra Rússia per donar cobertura a Assad i trencar així l'intent de desglaç amb Moscou i la seva incipient aliança contra l'EI? ¿O bé tampoc farem res? Ben aviat sortirem de dubtes i, a Moscou i Teheran, en prendran bona nota.
