Peccata minuta

Carrero Blanco

"Jo no he desitjat mai la mort de ningú, però si això no hagués passat, avui nosaltres tres no seríem aquí", ens va dir Joan Carles a Ramoneda i a mi el 1999

2
Es llegeix en minuts
Carrero Blanco

A finals del 1999, la cadena SER em va convidar a comissariar (la paraula té delicte) una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i després al Círculo de Bellas Artes de Madrid per commemorar els seus primers 75 anys, i de passada fer una volta pels últims tres quarts de segle de la nostra memòria comuna. L’exposició consistia en un itinerari per diversos àmbits, com si fossin habitacions d’una casa o angles d’un laberint, cada un dedicat a un gènere radiofònic: les retransmissions esportives de totes les èpoques se sentien des de les porteries d’un immens futbolí a les barres del qual s’alineaven jugadors amb samarretes de tots els colors de la Lliga; els informatius matinals, al bany on rebíem les primeres males notícies del dia mentre ens rentàvem la cara; els comunicats de l’equip mèdic habitual de Franco, en una habitació d’hospital amb un llit buit, desfet i pixat…

UN PETIT INSTANT HISTÒRIC

Notícies relacionades

El dia de la inauguració, presidida per Joan Carles I i Sofia, se’ns va proposar a Josep Ramoneda, director del Centre, i a mi acompanyar-los en la seva visita. Tots quatre obríem la comitiva, i a una prudent distància ens seguien Jesús Polanco, Jordi Pujol, Joan Clos i altres primeres o segones autoritats locals. A més d’algunes sucoses anècdotes que van tenir lloc durant el recorregut, en un moment determinat vam accedir a un cubicle negre, amb una escassa llum rogenca al  centre que emergia d’un cràter obert enmig de la sala que il·luminava els baixos d’un cotxe oficial estampat contra el sostre. El rei, murri, em va preguntar on érem, i jo no vaig tenir cap més remei que respondre-li el que ell ja sabia: al madrileny carrer de Claudio Coello, a les 09.27 hores del 20 de desembre de 1973. (Era Carrero Joan Carles va donar una discretíssima ordre al seu assistent perquè ens deixés sols, ens va envoltar amb els braços a Ramoneda i a mi i va sentenciar a mitja veu: «Jo no he desitjat mai la mort de ningú, però si això no hagués passat, avui nosaltres tres no seríem aquí». El Josep i jo ens vam mirar, amb ulls de mussol, des de la profunda convicció d’haver compartit un petit instant històric. 

AGONIA A LA JUSTÍCIA

La Cassandra, estudiant d’història de 21 anys, ha sigut condemnada per l’Audiència Nacional a un any de presó per enaltiment del terrorisme per haver fet broma a través de Twitter amb l’espectre de l’almirall i impossible successor del Caudillo. ¿Qui si no una futura historiadora podria invertir temps i humor en memòria d’un ogre que no es va merèixer mai cap mena de record? Jo tampoc li desitjo la mort a ningú, però molt em temo que alguns aspectes de la nostra justícia estan en fase d’agonia.