Anar al contingut

Petit observatori

L'enveja és un pecat d'immaduresa

Josep Maria Espinàs

Aquest sentiment que neix de la frustració i no mata ni roba, voldria fer mal, però difícilment ho aconsegueix

Tinc la impressió que el concepte de 'pecat' ha perdut molt prestigi. Era molt important i molt tingut en compte, naturalment, quan es tenia molt present que el pecat era una ofensa a Déu perquè es desobeïa la seva llei. Com que la humanitat, i goso dir també la divinitat, sempre ha tingut una vocació classificatòria, s’ha distingit quatre classes de pecat: el pecat de pensament, el de paraula, el d’obra i el d’omissió.
    

Més minuciosament encara, s’ha precisat que existeix un pecat mortal i un pecat venial. Potser un altre dia parlaré d’alguns pecats que podríem qualificar de més importants, però avui em conformo a fer una petita reflexió sobre el pecat venial, o sigui un dels menys greus. És el pecat d’enveja.
  

 Em sembla que l’enveja és el pecat més trist de tots. Fins i tot, en la vida i en l’ètica quotidianes ha deixat  de ser un pecat per passar a ser un sentiment comprensivament admès. L’enveja no mata ni roba, encara que voldria fer mal, però difícilment ho aconsegueix. L’enveja neix sovint de la frustració.
    

Conec un escriptor que va guanyar un premi i va rebre una carta d’un col·lega dient-li que li feia ràbia que l’hagués guanyat precisament ell. La sinceritat no sempre és agradable.

Un clàssic castellà que ara no recordo va dir: «Ni envidiado ni envidioso», com un ideal. Aquest és un ideal no gaire fàcil d’aconseguir, però ja em perdonaran si tinc la pretensió d’haver anat allargant la vida sense inflar-me ni desinflar-me de manera perillosa.
  

 Hi ha una expressió tòpica en català per contestar a qui s’interessa per nosaltres: «Anem fent». Si senyor, és així. «Ir tirando», en castellà. Les irritacions i les enveges convé que desapareguin amb el pas dels anys. No serveixen per a res. El funerari «descansi en pau» s’hauria d’aplicar quan la vida encara batega.