03 juny 2020

Anar al contingut

Afecte privat, deslleialtat municipal

Jordi Mercader

A l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau el que més la va disgustar de la informació sobre els 81 milions que van volar de la partida destinada a llars d'infants municipals per aterrar en la de concerts educatius va ser la utilització del concepte «desviament». Ella suggereix que es «van administrar de forma diferent els diners que hi havia». I tan diferent. Però és més exacte desviament, perquè desviar és «apartar una cosa de la posició normal». I el normal és que els diners pressupostats per a l'escolarització dels nens i les nenes de 0 a 3 anys no es moguessin del seu lloc, excepte per transferir-se als ajuntaments. Però no va ser així.

En una situació econòmica delicada, agreujada per la desaparició dels 70 milions que havien d'arribar de Madrid, en el moment de prendre decisions sobre prioritats (o sigui governar), Ensenyament va decidir abandonar les guarderies municipals a la seva sort i assegurar el cobrament de les nòmines de les escoles privades concertades, cosa a què tenen tot el dret, naturalment. Enfrontar dues prioritats de compliment obligat i decantar-se per una és senzillament una decisió política; però no és innòcua i molt més tractant-se de l'escola i de la relació del sistema públic i privat. Té la seva lectura i les seves conseqüències. I els seus precedents.

La delicadesa amb què el Govern de CiU de l'època i l'actual de Junts pel Sí tracten l'escola concertada és proverbial i ideològica, només comparable al tracte que rep l'escola religiosa. I en aquest cas, a més, privilegiada. L'escolarització de 0 a 3 anys no és obligatòria, però és competència de la Generalitat que no pot deixar d'atendre's al·legant escassetat de recursos. I molt menys quan aquests ja han sigut assignats en el pressupost.

Les diputacions paguen

Defraudar la justa expectativa creada als ajuntaments és greu, però també és injust pel sentit implícit en el canvi de destí a la partida dels concerts educatius, que, si són imprescindibles (que ho són, per la insuficiència de la xarxa pública), haurien d'estar perfectament dotats.

L'afecte de què gaudeix l'escola privada concertada en aquest país contrasta amb la deslleialtat institucional de la Generalitat envers els ajuntaments, clamorosa en el cas de les llars d'infants municipals. Tant en el plantejament de la disjuntiva, donant prioritat a la concertada, com en la solució: fent pagar a les diputacions, que són administracions locals de segon grau i els seus recursos econòmics estan destinats majoritàriament a ajudar els ajuntaments de la seva província.

La Generalitat va aconseguir la complicitat de les corporacions provincials per finançar el seu dèficit i la seva decisió antimunicipalista amb diners que ja corresponien als municipis per definició. Una maniobra perfecta per als interessos del departament que es beneficia del sentit de la responsabilitat dels ajuntaments, atrapats per la pressió de les famílies per mantenir obertes les guarderies.