Anar al contingut
Parlar de futbol sense parlar de futbol

Parlar de futbol sense parlar de futbol

Joan Cañete Bayle

Celebracions de la màgia del futbol com la d'Owen són vistes per molts com una traïció

Està escrit que Jordi Roca Márquez, de Barcelona, ho va publicar a l’Entre Tots: «¿Sabeu com podeu remuntar el París Saint Germain? Molt fàcil, sent vosaltres mateixos, els que éreu fa unes temporades: el luxe del futbol. Torneu a aquell rondo infinit ràpid i eficaç. Per un dia, creieu en vosaltres mateixos i divertiu-vos, com deia el mestre Johan». Futbolísticament és discutible si el Barça va eliminar el PSG amb l’esperit de Johan (malgrat aquella línia de tres en defensa); el que és indiscutible és que els jugadors del Barça van creure en ells ma-
teixos, literalment, fins a l’últim segon.

S’ha parlat molt de la remuntada, de Neymar, d’Unai Emery, dels gols i, evidentment, de l’àrbitre. En canvi, s’ha parlat molt poc de futbol. No és que l’eufòria sense fi (i també el carrisquejar de dents segons on) que va desfermar el gol de Sergi Roberto faci impossible  una anàlisi racional, esportiva del que va passar; el que passa és que en la nostra conversa pública, en què tant es parla de futbol, el menys important és el futbol.

De les dotzenes de vídeos que es van compartir dimecres a la nit amb reaccions de tota mena al gol del 6-1, n’hi ha un que crida l’atenció. Es veu els exjugadors britànics Gary Lineker (ex del Barça), Rio Ferdinand (Manchester United), Steven Gerrard (Liverpool) i Michael Owen (Liverpool i Reial Madrid) embogint amb el sisè gol del Barça en plena retransmissió del matx. Crida l’atenció la reacció d’Owen, que comença a córrer pel plató com un nen al pati de l’escola.

UNA VISIÓ DEL JOC

Per la seva condició d’exmadridista, Owen ha sigut criticat en cercles pròxims al Reial Madrid per alegrar-se d’un gol marcat pel Barça, i a més de tanta transcendència. Les crítiques evidencien una forma de parlar sobre el futbol i, per tant, una visió del joc. Deixant de costat el fet que Owen probablement no va néixer besant l’escut del Madrid ni somiant a vestir la samarreta blanca, la imatge que va oferir al celebrar el gol no va ser la d’un renegat de la fe madridista que en realitat sempre va ser un submarí culer, sinó la d’un apassionat del futbol que acaba de presenciar un d’aquells prodigiosos moments que li fan estimar encara més aquest esport. La carrera d’Owen pel plató, en efecte, és la d’un nen pel pati després de marcar un gol de vaselina amb el taló.

Hi ha molta gent que s’afarta de parlar de futbol que en realitat no li agrada el joc, desconeix les regles, li importa un rave quan una mà és penal o no dins de l’àrea, ni tan sols intenta ser coherent en les seves apreciacions. Són aficionats que només veuen els partits del seu equip i ni així, més que veure’ls, els pateixen, els disfruten sempre segons el resultat final. Són seguidors que coneixen els noms dels seus jugadors favorits, els del màxim rival i els dels àrbitres. Les seves veus són les dominants en la conversa pública sobre futbol, tant que ja fa temps que van prendre a l’assalt gran part de la premsa esportiva.

¿DE QUÈ S'ALEGRA OWEN?

Segons les regles d’aquest tipus de conversa, la carrera eufòrica d’Owen és una traïció, la constatació que hi havia un problema en el caràcter d’un jugador que no va tenir un rendiment al Madrid d’acord a la seva condició de Pilota d’Or. Perquè tret que siguis del Barça, no hi ha res extraordinari en el 6-1 del PSG: va ser un robatori arbitral, l’equip parisenc no va comparèixer, el seu entrenador va regalar el partit. amb aquestes premisses, ¿de què s’alegra Owen?

En aquest país, en la conversa pública sobre futbol, tant és si el Barça o el Madrid, no caben explosions d’eufòria futbolera com la d’Owen. Per això l’única premsa esportiva del món que ha donat importància a l’arbitratge en la remuntada des de la mateixa nit del partit és la que s’edita a Madrid, no la francesa, per exemple. Amb les victòries del Madrid passa igual. Tant parlar de futbol, i en realitat a molt pocs els agrada aquest esport. A Owen, sí. 

0 Comentaris
cargando