Holanda es queda sense discurs

Que Holanda representi un risc per a la tolerància, la llibertat i el futur de la Unió Europea (UE) demostra que malament que estem, sacsejats pel brexit i per Donald Trump, el president spam. La crisi, l’ajust econòmic i les seves seqüeles ens han avariat les neurones i, en alguns casos, erosionat valors bàsics en democràcia, com la presumpció d’innocència. No és només un problema holandès, afecta gran part del que anomenem pomposament «món civilitzat», el mateix que lliura guerres indecents en nom dels seus interessos.

Les eleccions legislatives de dimecres que ve són essencials per a Holanda i per al futur de la UE. Ens donaran una informació valuosa sobre el creixement electoral de la nova extrema dreta antiislàmica, antimigratòria i antieuropea. Si la por que recorre el continent és real o una exageració periodística. 

Són dades que necessitem per deduir si la frontista Marine Le Pen té opcions a les presidencials de França o si els racistes d’Alternativa per a Alemanya (AfD) poden posar en un compromís Angela Merkel.

De moment, només podem basar-nos en enquestes. No és encoratjador. Sabem que les empreses demoscòpiques arrosseguen una mala temporada: no van veure venir el brexit ni Trump ni Colòmbia.

Segons les enquestes publicades aquest mes de març, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders (el Trump holandès, per entendre’ns) està en descens. Dels 35 escons (el Parlament de l’Haia en té un total de 170) que li augurava l’1 de febrer el sondeig de TNS Nipo ha baixat a 20-24, segons tres enquestadores més. Això podria ser real perquè el centrista Emmanuel Macron supera per primera vegada a França Marine Le Pen en les previsions de la primera volta, el 23 d’abril. Potser es tracta d’una tendència als dos països. Veurem si es confirma.

Malgrat l’aparent desinflament de Wilders, l’anomenat bloc democràtic holandès té motius per estar preocupat. Els dos partits que formen l’actual coalició, el liberal del primer ministre Mark Rutte i el socialdemòcrata, estan enfonsats. Dels 79 escons actuals passaran a 38 en l’escenari demoscòpic més optimista. No podrien repetir la fórmula de govern. Els cristianodemòcrates milloraran dels 13 actuals a 16-21. En el millor dels casos, la suma de tots tres arribaria a 59, lluny dels 85 que permeten governar sense sobresalts. Dependran d’un quart i de diversos dels petits. Un escenari de malson que podria augurar una legislatura curta. Això és bo per a Wilders; és a dir, dolent per a nosaltres.

El Partit Socialista no millora els seus 15 escons i en el cas dels D66, format per joves intel·lectuals i liderat per l’experiodista Hans van Mierlo, podria passar dels 12 actuals a 17-20. És un partit acordió acostumat a grans pujades i baixades en els seus vots, i que ja ha estat en algun Govern en el passat. Si els sumem en un eventual quadripartit, arribaríem a 79 escons. En faltarien sis per a la majoria absoluta.

Aquestes són les xifres, però el problema més perjudicial segueix sota d’elles. Wilders ha aconseguit, com Le Pen a França i Frauke Petry a Alemanya, modificar gran part del discurs polític dels partits democràtics de la dreta i de la socialdemocràcia. En comptes de parlar de drets, de migrants i refugiats, de rescatar i millorar l’Estat del benestar, de combatre l’atur i l’exclusió social, de somiar una Europa dels ciutadans que il·lusioni, s’esgrimeix la identitat, com ha fet Manuel Valls a França. La identitat com a mur, no com a mirall.

Identitat europea

Fa anys, abans que el brexit estigués entre les prioritats emocionals del seu país, el periodista i historiador britànic Timothy Garton Ash va dir que un dels problemes de la UE era la falta d’una identitat europea. Proposava buscar-la com a solució màgica a la crisi existencial de la Unió. El diplomàtic espanyol José María Ridao li va respondre en una trobada d’escriptors i intel·lectuals celebrada a Sarajevo; va dir que l’èxit més gran de la Unió Europea consistia en l’absència d’una única identitat, al ser la suma de moltes identitats que poden conviure. En democràcia és essencial que funcionin les institucions.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Anem cap enrere. No és la renúncia de les identitats locals per inventar-ne una d’europea, és el replegament a les identitats nacionals en un escenari de crisi en què les institucions han deixat de ser creïbles. Aquest és l’aliment de l’extrema dreta: la nostra renúncia als valors i principis, als drets de l’Altre, sigui pobre, negre, musulmà, jueu, home, dona o gai. 

Passaran les eleccions, s’quivocaran les enquestes, però el virus segueix sent-hi, com el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso.