Espinàs, 90

Fa uns anys, a l’Hotel Almadrava, de Roses, un espai idíl·lic on ha escrit uns quants dels seus llibres, Josep M. Espinàs confessava una conversa amb la seva editora. Ella, Isabel Martí,  només li feia una pregunta: «Cal?». Ell se la mirava, repassava l’original i moltes vegades admetia que no, que no calia. Que allò que havia escrit amb entusiasme potser era inútil o balder, potser es podia negligir. En aquest «¿cal?» s’amaga una bona part de la filosofia literària de l’Espinàs, de la seva poètica. I, per extensió, és una lliçó que molts hauríem de tenir present. Només hauríem d’escriure allò que és absolutament necessari, allò que ajuda a crear un món sense estirabots, sense marrades, sense l’escuma de les bombolles de plàstic que emmascaren (alguns es pensen que protegeixen) l’interior. El regal (és a dir, el text) sense proteccions, sense por que es trenqui.

Ser concís i ajustat a la forma són les dues virtuts principals de l’Espinàs columnista. Com va dir fa temps Narcís-Jordi Aragó, un altre eximi escriptor d’aquests fragments, «cada columna exigeix, de fet, un llarg entrenament, un pòsit de lectures, una recerca de temes, un procés de maduració d’idees». Després, ve l’esclat de la concisió i, en el cas de l’Espinàs, sobretot, la continuïtat, la regularitat. Celebra els noranta anys amb la mirada fresca que es projecta al món i que beu de les deus, ocultes o visibles, clares o ignotes, d’aquest món.