Millet i la pluja

Diuen que comença el judici del cas Palau i el que se m’ocorre és enviar una fraternal abraçada a Jesús Albalat i al que va ser el meu equip a El Matí de Catalunya Ràdio. La meva etapa com a director del programa va començar dies després de veure com els Mossos entraven al Palau i Millet es ficava dins d’un Mercedes, protegint-se amb un paraigua dels flaixos de la premsa. Millet sempre ha tingut paraigua. Durant anys va portar doble comptabilitat a les tres institucions que controlava 

–l’Orfeó Català, el Palau i la Fundació del Palau– mentre desapareixien diners. El paraigua va evitar que les sospites i les denúncies anònimes quedessin sense investigar. Vivíem en l’oasi català i tant el 3% verbalitzat per Maragall al Parlament com la possible corrupció del Palau eren considerats miratges per gairebé tothom. Millet també va tenir sort que li instruís el cas Juli Solaz, de qui Santi Vidal (llavors jutge) va explicar que li deien «cargol» per la seva lentitud. El paraigua també va funcionar quan va evitar la presó provisional que alguns demanaven per risc de destrucció de proves, com al final sembla que hauria pogut succeir.

    Vagin a l’hemeroteca d’aquest diari i vegin les fotos d’un empleat sortint del Palau amb bosses després de l’escorcoll i deixant-les en un pis de Montull, d’on van desaparèixer. Diuen que Montull ofereix ara al fiscal delatar, amb proves, Convergència com a presumpta beneficiària de part del botí. El mateix que juntament amb Millet va firmar una confessió que avui s’intueix del tot insuficient i evidentment menys sentida que l’amor de pagament. Recordo aquells dies de ràdio. Quan me’n vaig fer càrrec, El Matí de Catalunya Ràdio era la tercera opció per als oients, i al cap de tres mesos ens vam situar líders i ho vam ser dos anys seguits. Això sí, el director de llavors, incomprensiblement, no volia fer bandera de l’èxit i em va arribar a suggerir que potser parlàvem massa del cas.

Notícies relacionades

Fèlix Millet: "Tothom em deia que sí"

Illa, malgrat Sánchez

    No va ser l’únic. ¿De nou, el paraigua? Jordi Évole em sol demanar que escrigui un llibre sobre el que va passar, i potser aquest dia està pròxim. O sigui que, ¡Jordi, ves-te preparant per fer el pròleg! Recordo que llavors la ràdio pública i EL PERIÓDICO marcaven la línia. Sense por. Amb rigor. Avui, m’honra escriure a les mateixes pàgines que Albalat, un periodista amb majúscules i sense subratllats que ens ha dignificat col·lectivament juntament amb María Jesús Ibáñez i Guillem Sànchez destapant el cas Maristes. Jesús, et trobo a faltar.

    Diuen que comença el cas Palau, i tant de bo fos cert. Hi va haver molts diners públics allà. Especialment a la fundació. Les institucions pagaven i part dels diners no van arribar on havien d’arribar. Benvolgut Jesús, ¿quins són els deures i els drets dels patrons de les fundacions? Els més de 34 milions comptabilitzats com a espoliats, ¿qui els retornarà? I si no és així, ¿a qui li passarà alguna cosa i a qui no? Vaig deixar El Matí fa més de tres anys. Ha plogut molt des d’aleshores. I jo no he tingut mai paraigua.