El debat sobre el model energètic
Mineria i desenvolupament sostenible
La indústria del sector és necessària, però ha de garantir unes pràctiques respectuoses amb el medi ambient
Els 17 objectius de desenvolupament sostenible fixats per al 2030 per l’ONU (www.un.org/sustainabledevelopment/sustai-nable-development-goals/) persegueixen grans beneficis per a la humanitat, entre els quals destaquen assegurar un nivell de desenvolupament econòmic que posi fi a la pobresa de milers de milions de persones i el trànsit cap a un model energètic que garanteixi l’accés universal a un subministrament fiable i net. No obstant, aconseguir aquests objectius passa inexorablement per l’ús creixent d’una àmplia gamma de recursos minerals. En gran mesura, perquè les previsions apunten que la població del planeta seguirà augmentant en les pròximes dècades, fins a superar els 9.000 milions cap a mitjans de segle.
Centrant-nos, per exemple, en la transició cap a un model energètic descarbonitzat i en els recursos minerals que aquest requereix, resulta evident que l’aprofitament de les fonts d’energia renovables, com la solar i l’eòlica, passa per la utilització massiva de panells i turbines la manufactura dels quals requereix l’ús intensiu de metalls. Un fet que suscita una curiosa paradoxa, ja que gran part de l’opinió pública que recolza el desplegament de les fonts energètiques esmentades mostra un rebuig frontal a l’activitat minera. Una actitud que sol comportar que l’obertura de noves mines, especialment als països desenvolupats, sigui avui dia una missió gairebé impossible.
Resoldre aquesta contradicció requereix un doble canvi: el de la forma d’operar de la indústria minera, per un costat, i el de la percepció que la societat té de la mineria, per un altre. Com a societat hem d’acceptar que no és possible aspirar a un desenvolupament econòmic global sostenible sense un subministrament adequat de minerals. Al mateix temps, governs i indústria han d’assegurar que l’explotació minera no degradi l’entorn, establint un estricte marc regulatori i implementant una sèrie de bones pràctiques, inequívocament ecològiques.
La mala reputació de la mineria no és injustificada. Només hem de recordar accidents com el d’Aznalcóllar, ocorregut al nostre país el 1998, o el que va tenir lloc a la mina Gold King, als Estats Units, el 2015. Les activitats mineres poden tenir un impacte devastador sobre les comunitats humanes i el medi ambient, i és per això que no resulta sorprenent que qualsevol pla per obrir o expandir mines generi oposició i mobilitzacions socials. Una oposició que no respon exclusivament al denominat fenomen nimby (not in my back yard, no al meu pati del darrere) integrat per ciutadans que intenten protegir els seus interessos i l’entorn on habiten. La protesta també procedeix de col·lectius més radicalitzats que s’oposen per motius ideològics a qualsevol intervenció sobre el territori, el que s’ha convingut a denominar de forma col·loquial el fenomen banana (build absolutely nothing anywhere near anything/anyone, no construir absolutament res en cap lloc pròxim a res/ningú).
La societat ha de saber negociar les maneres d’aconseguir els objectius d’un desenvolupament econòmic sostenible, evitant al mateix temps els impactes ambientals derivats de la mineria.
Ens agradi o no, hem d’assumir que el creixement econòmic implica l’obertura de noves mines en algun lloc del món, de manera que una oposició furibunda en una regió comporta l’expansió de l’activitat minera en una altra, típicament en països on els estàndards de seguretat, protecció ambiental i compliment de la llei són poc estrictes, cosa que al capdavall equival a externalitzar la pol·lució i el risc.
Una oposició furibunda a l'obertura d'una mina en una regió significa exportar a la del costat la pol·lució i els riscos
Els ciutadans del primer món hem de ser conscients que per no caure en actituds èticament reprovables com la que acabem de comentar, i al mateix temps gestionar les limitacions geopolítiques en l’aprovisionament de minerals, no ens queda cap més remei que reduir l’ús d’aquests recursos, reciclar-los i acceptar l’activitat minera als nostres territoris.
Notícies relacionades
Paral·lelament, la indústria minera té la responsabilitat de garantir unes pràctiques respectuoses amb el medi ambient, estrictament ajustades a les exigències regulatòries i generadores de beneficis per al país on es desenvolupen. Per la seva part, governs i legisladors han d’instaurar severes restriccions ambientals i assegurar-se que les companyies mineres accepten les responsabilitats que es puguin derivar de qualsevol violació de les normes o accident. Tot plegat, sense oblidar la necessària inversió en R+D en el camp de nous materials i en la millora de les tècniques mineres, de reciclatge i de disseny de productes.
