Premsa

Donald Trump anomena enemics del poble alguns mitjans de comunicació. I actua com si realment ho fossin. Mitjans tan prestigiosos com The New York Times, Politico, la CNN, BuzzFeed o Los Angeles Times han sigut vetats per accedir a la trobada amb el seu portaveu, Sean Spicer. Mariano Rajoy ja no s’escuda en el plasma però evita preguntes incòmodes. Quan es pregunta per corrupció, tots llancen pilotes fora. Gremialisme i escuderia. Molts estaments oficials es mouen entre profilàctics comunicats de premsa i portaveus de tercera.

Fins i tot els entrenadors de futbol es permeten carregar contra el missatger o deixar sense contestar preguntes que els meus col·legues pretenen fer arribar al públic. I el pitjor és que no passa res. És com si la informació no fos essencial perquè una societat sigui lliure en les seves decisions.

Avui hi ha un corrent que intenta donar la mateixa credibilitat a un compte de Twitter que a una capçalera reconeguda. I evidentment, part de la culpa també la té el sector. Hi ha hagut tripijocs amb el poder en molts casos. El periodisme d’investigació incòmode no ha sigut sempre el més recolzat. I de mica en mica, i amb la irrupció de la digitalitat, a les capçaleres amb pedigrí els van arribar els problemes financers fins que, com passa en molts casos, pengen dels bancs i dels interessos dels seus accionistes. En el primer món, el poder ja no respon davant la premsa. O no com abans. Al davant ens plantifica un bregat departament de premsa perquè el que transcendeixi no sigui el més lleig. En altres mons, als periodistes incòmodes se’ls silencia o se’ls mata. I no passa res.

OPINIONS COMPLEMENTÀRIES

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Algun editor egòlatra tampoc ha ajudat a fer que la ciutadania tingui una gran opinió del col·lectiu o dels mitjans, però ara ja s’han traspassat les línies vermelles del perill. Avui per a molts informar-se és consultar Twitter o Facebook. O sigui els tuits o els posts dels comptes elegits per ells. Per tant, el biaix i la bretxa per abraçar altres opinions complementàries a les d’un està creixent exponencialment.

L’oceà digital no genera passat. Acumula impactes. Veritats o mentides consumides a la babalà. Fa poc es va fer viral la notícia de la mort del pallasso Miliki… quan va ser l’any 2012. Aquest és avui gran part del públic. Hooligans esbiaixats que consumeixen sense context ni subtext. Acumuladors i generadors d’impactes en temps pla mentre el poder real es privatitza i transforma el deure de donar resposta a la ciutadania en un capritx. I dic jo: sense consciència general de la importància de la informació i del que costa, (i que hem de pagar-la), amb cèl·lules atomitzades que consumeixen mons informatius tancats i contaminats, ¿qui es pot estranyar de resultats electorals recents i dels que vindran?