Dues mirades

Benet i Benito

Benet i Benito estan colossals al TNC a 'En la solitud dels camps de cotó', cadenciosos i precisos, fràgils en la frontera del sotsobrar

1
Es llegeix en minuts

La mateixa nit de l’estrena d’'En la solitud dels camps de cotó' que dirigeix Joan Ollé al TNC, en un bar, un noi que presumia davant la seva acompanyant deia amb arrogància: «És el de sempre, sempre fan el mateix amb Koltès, dos tios a l’escenari, dos tios enfrontats que xerren i es discuteixen i pim-pam, i ja està». Vaig estar a punt d’aixecar-me de la taula per destrossar-li l’argument (o el nas) i fer parar, amb la màxima educació possible, aquella xerrameca ignorant. Me’n vaig estar. Li podria haver dit que és clar que fan el mateix amb Koltès, perquè Koltès, ell mateix, un dels autors teatrals més decisius en l’Europa del segle XX, va decidir que és així com eren les seves obres, sobretot aquesta, el combat entre dos homes –un que ven i un que compra, no sabem exactament quin producte, quina il·lusió– que s’enfronten dialècticament «per guanyar temps abans de l’intercanvi de cops», com diu Jordi Mesalles.

 Així és com Patrice Chéreau la va representar fa uns anys al Mercat de les Flors. En recordo una atmosfera angoixant, un ambient claustrofòbic, humit i sense esperança. Joan Ollé ha aconseguit reproduir el mateix concepte amb elements diferents –colossals Benet i Benito, cadenciosos i precisos, fràgils en la frontera del sotsobrar– per ensenyar-nos la violència de la paraula. Els personatges de Beckett esperaven algú més. Els «cossos en escena» de Koltès esperen un final. Encara hi són, al TNC.