¿Per què s'ha de salvar una espècie?

El planeta Terra és un sistema termodinàmicament tancat, és a dir, intercanvia energia amb la resta del cosmos (sobretot amb el Sol), però a penes hi ha intercanvi de matèria (la seva massa, d’uns 6.000 trilions de tones, és constant). El Sol té el dipòsit de combustible mig ple, és a dir, encara disposem d’energia per a estona. Queden uns quants milers de milions d’anys abans que la reserva comenci a parpellejar. Si pensem que la durada mitjana d’una espècie viva al planeta és d’uns deu milions d’anys, els humans som uns perfectes nouvinguts. La naturalesa terrícola no ha perdut el temps, i durant els seus primers milers de milions d’anys ha acumulat un tresor impagable: la biodiversitat. És impossible saber quantes espècies viuen a la Terra, però s’estima que són entre 5 i 50 milions. La ciència ha descrit fins ara uns dos milions d’espècies, de les quals gairebé un milió i mig són animals, en la seva gran majoria invertebrats. Coneixem més de 5.000 mamífers, unes 10.000 aus, més de 15.000 amfibis i rèptils, més de 30.000 espècies de peixos… A més a més, hem catalogat unes 300.000 varietats de plantes, més de 100.000 fongs, 17.000 líquens i desenes de milers de microorganismes.

    Al llarg de les seves successives crisis ambientals, la riquesa de la vida al planeta ha experimentat successives eufòries i depressions, sorprenents explosions i tràgiques extincions. En èpoques de baixa incertesa és més fàcil instal·lar-se en una solució qualsevol, de manera que la biodiversitat augmenta. Perfecte, perquè així hi ha més solucions on escollir quan la incertesa creix. La regla és senzilla. La biodiversitat és una reserva d’opcions de supervivència per quan les coses van malament, una verdadera assegurança de vida. D’aquí ve la gran fragilitat d’un monocultiu o una plaga: qualsevol capritx fluctuant de la incertesa pot acabar amb la glòria d’una espècie a cop de cataclisme. De totes maneres, gran part dels ciutadans no poden evitar fer-se aquesta reflexió: ¿de veritat hem de mortificar-nos perquè s’ha extingit una espècie entre 50 milions?, ¿de veritat (i en el límit) no podríem anar tirant amb un pollastre i una col?, ¿per què esforçar-se a salvar una espècie concreta? Se m’acudeixen quatre grans famílies d’arguments.

Argument ètic. El que un dia va existir i ja s’ha extingit no té una probabilitat totalment nul·la de tornar a l’existència. Al capdavall, si ha existit una primera vegada ¿per què no ho ha de fer una segona vegada? La probabilitat no és nul·la, però sí immensament petita. És difícil de calcular, però és ben possible que s’hagués d’esperar trilions de vegades l’edat actual de l’univers perquè aquesta espècie de reencarnació passés espontàniament. ¿Per què salvar una espècie? ¡Perquè ja és aquí! És un argument ètic, encara que s’ha d’admetre que l’ètica no és una cosa precisament prioritària per a molts ciutadans.

Argument estètic. Si un s’hi fixa amb atenció, el racó més ordinari de la naturalesa és d’una bellesa extraordinària. Pensin, per exemple, en l’arquitectura d’un virus, en la complexitat d’un gra de pol·len, en qualsevol arbre o en el vol d’una bandada d’ocells. ¿Per què s’ha de salvar una espècie? ¡Per la seva bellesa! ¿És poc? L’argument és estètic, encara que, admetem-ho, no tothom se sacrifica per estètica.

Argument econòmic. El 100% del que mengem i el 30% dels medicaments que necessitem procedeixen directament de la biodiversitat. ¿Per què s’ha de salvar una espècie? Perquè en ella hi pot haver la clau per lluitar contra una nova malaltia o de l’alimentació de la població en certes (avui) insospitades condicions. La cosa es posa seriosa. No fa falta una sensibilitat especial per estimar la transcendència de l’argument econòmic.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Argument científic. De la majoria d’espècies existents encara no en sabem res. ¿Per què s’ha de salvar una espècie? ¡Per estudiar-la abans que desaparegui! ¿I estudiar-la per a què? Doncs només per això. La il·lusió del científic és comprendre la realitat sencera, però a més hi ha un detall que ja hem suggerit: la biodiversitat conté les solucions de problemes que ni tan sols s’han plantejat encara… Aquest és el gran tresor de la biodiversitat que la població del planeta no acaba de captar en tota la seva profunditat. 

    Per salvar el planeta n’hi ha prou, doncs, amb ser un bon esteta o una bona persona, ni tan sols s’ha de ser doctor en prospectiva social o econòmica ni un expert en crisis mediambientals.