¿Quants Messis hi ha?

Cada dia costa més parlar de Messi fins i tot quan no ha sigut el millor Messi. Dir alguna cosa que no s’hagi dit. Tot s’esgota: els elogis, les metàfores, les onomatopeies, els gestos d’admiració, les mans al cap, la cara d’incredulitat, el mirar-se els uns als altres, buscant complicitat, com si necessitéssim saber que hem vist el que hem vist i que, sí, que ho ha tornat a fer, com el gol d’ahir o la falta al travesser o les ziga-zagues que només s’acaben quan arriba el cop de destral, que amb l’Atlètic sempre arriba. 

Tot s’esgota menys ell, capaç de ser sempre el mateix i sempre diferent. ¿Quants Messis hem vist ja? O millor. ¿Alguna vegada hem vist dues vegades el mateix Messi? No. Semblant, sí, però igual, mai. No hi ha dos Messis iguals ni tan sols dins d’un mateix partit. I ara més que mai, convertit en un futbolista que exigeix inventar una paraula per explicar el que fa. Perquè, ¿de què juga Messi? Qui ho sap. A Madrid els agrada dir ara que Leo juga de Di Stéfano. Quines coses. Potser sí. Però no.

De Suárez costa menys parlar-ne per més que també mereixi que es parli d’ell amb entregada admiració. No és Messi, és clar que no. Ningú millor que ell ho sap, rendit com està als peus del 10, enganxats nit i dia en una relació que els ha reforçat als dos. Però és el millor 9 del món i l’únic que ha aconseguit que Leo somrigui més quan li regala un gol que quan el marca ell. Suárez es va vestir ahir a la nit de Ronaldo, no de Cristiano, de l’imparable Ronaldo Nazário de Lima, i com ell va partir en dos el mur del Cholo. Golàs. Golàs. Golàs.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Semblava tot fet, però el que es va partir va ser el Barça i va acabar patint un vendaval sota un descontrol terrible i una llarga llista d’errors. Va aguantar, amb sort, que al Calderón no és fàcil. I menys quan l’Atlètic recupera el que és, i no el que el Cholo ha intentat que sigui, un exèrcit i no una orquestra, i surt al cos a cos. Amb tot. Sense manies. Sense manies i sense futbol es va defensar el Barça. Era una nit per sobreviure. Però la sensació és que així és més fàcil acabar morint.        

Simeone és dels que sol dir les coses com si no volgués dir-les. Però no parla per parlar. Per exemple, quan li van preguntar per l’ús de la tecnologia a propòsit del gol (no fantasma) i va venir a dir que estaria bé però que es parlava del tema perquè pel mig hi havia el Barça. O el Madrid. Sempre en aquest paper de víctima, de qui se sent maltractat davant dels dos grans. Doncs deu ser casualitat, però en els partits més decisius contra el Barça no li hauria anat gens bé el rearbitratge. Va guanyar una Lliga al Camp Nou amb un gol mal anul·lat, van ignorar un penal de Gabi en l’últim minut en l’eliminatòria de Champions la temporada passada i ahir van deixar passar una falta a Suárez en el gol de Griezmann. Així que no li ha anat malament que als àrbitres els falli la vista. De queixes, les justes.