Primàries, persones i idees

EI Partit Socialista francès (PSF) té molts problemes i les primàries pot ser que no els hagin resolt. Però no es tracta d’un país o d’un líder concrets. A tot Europa l’esquerra reformista, atenallada entre una nova esquerra més de protesta que de govern i un nou centre regenerador i indefinit, té dificultats per adaptar-se als canvis econòmics, tecnològics i culturals. Hi ha analogies entre França i Espanya. Podem i Ciutadans a Espanya són Jean-Luc Melenchon, líder de la France Insoumise, i Emmanuel Macron, exministre d’Hollande, amb el seu nou partit ¡En marche! (¿cap on?). 

Davant un procés de fragmentació i radicalització, les primàries haurien de servir per escollir una línia política i qui la representa. És difícil diferenciar el debat de les persones del de les idees, perquè les idees no creixen als arbres sinó que les conceben persones, que són qui les defensen i les fan guanyar o perdre el suport dels electors.

Les primàries de la dreta i dels socialistes francesos han sigut alhora un debat entre persones de perfils ben diferents i entre propostes polítiques també molt diferents. Se’ls ha de felicitar per fer-ho de forma ràpida, civilitzada i democràtica, amb uns quants candidats i el sistema de doble volta, que és l’únic que permet a l’elector expressar completament les seves preferències. Tant de bo aquí, en el cas dels socialistes, siguem capaços d’una cosa semblant. I, fins al maig, no serà per falta de temps. Encara que en realitat no seran primàries, sinó internes, perquè en les primàries franceses voten els ciutadans simpatitzants que són molts més que els militants, i així es permet que el debat guanyi en participació i transcendència.

POSICIONS IRRECONCILIABLES

Les primàries poden ser un factor dinamitzador, però depèn. Les de la dreta francesa van tenir molt més èxit –4,3 milions de participants– que les socialistes –1,5 milions–, i aquestes també menys que les del 2011 (2,6 milions), quan l’electorat es va mobilitzar per lliurar-se de Sarkozy creant una dinàmica positiva que va fer guanyar Hollande. aquesta vegada, al final s’han enfrontat els que representaven els pros i els contres de la seva obra de govern, des de dues posicions irreconciliables de l’esquerra.

Les diferències de fons de les anàlisis i de les propostes reflecteixen bé la divisió entre una esquerra rupturista i utòpica i una altra a la qual s’ha anomenat  «hiperrealista», molt conscient de les limitacions que condicionen la seva acció. En matèria d’economia i en la seva relació amb Europa, gairebé tot separa Valls d’Hamon. La renda bàsica universal d’Hamon enfront del salari «digne» de Valls. Tan és així que no es veu com els socialistes francesos podran refer la seva unitat. Valls ja ha dit que no podrà recolzar les propostes «irrealitzables» d’Hamon i a París es rumoreja que ben aviat assistirem a una escissió d’un PSF que des del 1920 ha estat diverses vegades a punt de morir.  

Però reconeguem que Hamon, un home de l’aparell del PSF, ha tingut el mèrit de plantejar que la qüestió ecològica i la qüestió social no són contradictòries sinó que aporten solucions complementàries. I que la reconversió ecològica del nostre sistema de producció-consum pot evitar-nos catàstrofes, augmentar l’ocupació i canviar la relació amb el treball, aquest bé cada vegada més escàs que, concebut com a forma exclusiva d’integració, ens porta a l’esquizofrènia social.

TRANSICIÓ ECOLÒGICA I AUTOMATITZACIÓ

Notícies relacionades

Hamon, guanyador de les primàries socialistes franceses

Illa, malgrat Sánchez

Aquest debat ha posat sobre la taula l’enorme impacte que sobre el treball i l’ocupació comporten la transició ecològica i l’automatització. Qüestions essencials i urgents, de les quals aquí parlem poc i que se simplifiquen amb el «salari del robot». Però que hauríem d’afrontar pensant en altres formes de socialització i de distribució de la renda, al mateix temps que busquem noves oportunitats de treball allà on fan tanta falta en la satisfacció de necessitats humanes i dels equilibris ambientals.

Hamon ha col·locat en el centre del debat les qüestions essencials que minen les nostres societats desenvolupades, la precarietat i l’exclusió, els treballadors pobres (20% a Alemanya, i 8% a França). Ha hagut de fer marxa enrere en algunes de les seves propostes inicials relacionades amb la renda bàsica universal, però ha mantingut que no es pot fiar tot al creixement del PIB i a la batalla per la competitivitat. Ara ha de sumar al seu camp, buscar acords amb les altres esquerres i convèncer de la viabilitat del seu programa. No és poca tasca.