La Catalunya indecisa

El 3 de gener l’Assemblea Nacional Catalana va presentar la campanya Fem Futur, considerada pels seus dirigents l’«última» de l’associació, davant la imminent convocatòria del referèndum de Puigdemont. Segons fonts de l’ANC, la campanya «s’esforçarà per convèncer les bases dels comuns i del PSC perquè se sumin al referèndum, encara que no sigui pactat amb l’Estat». En el llenguatge de l’ANC, sumar-se al referèndum significa agafar la papereta del sí; com va reconèixer el president de l’entitat, Jordi Sánchez, l’objectiu no és cap altre que «guanyar el referèndum». La campanya parteix d’una suposició: n’hi ha prou d’exposar els indecisos a raons i arguments a favor de la independència perquè abracin la papereta del sí. No obstant, la suposició podria no ser certa.

    El 7 de gener del 2013 El Punt Avui va publicar el reportatge Objectiu: la Catalunya indecisa. En ell s’explicava la voluntat de partits i entitats sobiranistes de centrar el focus de la seva campanya independentista als territoris on el suport al sobiranisme havia sigut més baix en les eleccions del 25-N del 2012: aquests eren els llocs on s’havia de «picar pedra» per convèncer els que veuen amb recel la Catalunya independent. En el cas de l’ANC, l’entitat s’atribuïa el cas de Mahoma i la muntanya (en un interessant lapsus, el periodista ho posava al revés: «Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya ha d’anar a Mahoma»), per explicar que ja estaven treballant en campanyes de proximitat i «trepitjant carrer» des de feia mesos.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

    En el primer baròmetre del CEO del 2013 els partidaris d’un Estat independent com a forma de relació entre Catalunya i Espanya es van situar en el 44,3%. Podria semblar que trepitjar carrer va tenir efecte, perquè en el següent baròmetre (juny) el percentatge va pujar al 47% i en l’últim de l’any (novembre) va arribar al 48,5%. Però la resta de l’històric d’aquesta dada del CEO no quadra amb la suposició de l’ANC. El 2014, quan hi va haver una intensa onada d’exposició a raons i arguments amb la consulta del 9-N, el percentatge de suport a l’Estat independent va caure al 45%, i el 2015, quan els catalans van ser cridats al vot de la seva vida en les plebiscitàries del 25-S, el percentatge va seguir caient (39,1 al març; 37,6 al juny i un lleuger repunt fins al 41,1 al novembre).

    Les dades semblen indicar que el problema que té l’independentisme per eixamplar la seva base no té a veure amb una insuficient exposició a raons i arguments a favor de la independència sinó amb una realitat sociològica que potser no s’ha calibrat adequadament. Si quatre anys de propaganda independentista han deixat el percentatge de partidaris de l’Estat independent en el 36,1% (enquesta sobre context polític del CEO, desembre del 2016), caldria preguntar-se fins a quin punt sis mesos de «trepitjar carrer» la vigília d’un referèndum no pactat amb Espanya i sense l’aval de la comunitat internacional seran suficients per convèncer la pertinaç Catalunya indecisa.