El llegat de la sinceritat
La transparent declaració d'intencions de Puigdemont sobre el seu futur polític hauria de ser un avís per a navegants imprudents
Carles Puigdemont assegura a Ràdio Barcelona que l’any que ve no serà president de la Generalitat. /
En temps de la política fofa, en què la majoria de declaracions s’engreixen amb obvietats irrellevants o tòpics essencialistes, s’agraeix una frase com la pronunciada per Carles Puigdemont: «L’any que ve no seré president». És clar doncs, abans d’acabar el 2017 hi haurà eleccions autonòmiques i el PDECat haurà de buscar-se un candidat per competir amb Oriol Junqueras, el favorit als sondejos.
L’actual president de la Generalitat fa un favor al seu partit a l’aclarir-li la incògnita de la seva continuïtat amb l’antelació necessària per buscar un possible perdedor per a una convocatòria electoral en què pot recular una cosa impensable. Ell, per la seva part, s’haurà d’enfrontar a la debilitat política de qui renuncia a continuar al poder, això sí, amb l’aurèola de la sinceritat.
A finals d’any, Puigdemont podria haver-se convertit perfectament en un heroic president processat per haver mantingut contra vent i marea la convocatòria d’un referèndum prohibit, assumint la inhabilitació corresponent a la desobediència; podria haver-se transmutat en un criticat president derrotat per haver defugit el xoc contra l’Estat quan arribi el moment de la veritat; o podria ser aclamat com un president triomfador a l’haver aconseguit la celebració d’una consulta pactada que obrís la porta al futur d’una reforma constitucional d’incert recorregut.
La seva preferència per convertir-se en expresident no determina en absolut quin dels tres escenaris viurem la tardor que ve, el de les inhabilitacions, el de les eleccions o el del pacte, encara que hauria d’ajudar-nos en el càlcul de possibilitats que faci cadascú.
El referèndum pactat és un desideràtum a curt termini, com ho és la independència per via d’una consulta unilateral, malgrat la il·lusió que desperta en molta gent. El primer perquè no es donen les condicions jurídiques i polítiques en el conjunt de l’Estat i el segon per la inexistència de garanties vinculants.
Ens queda la marxa enrere, una via totalment impròpia d’un bon independentista, i el viacrucis de la desobediència, sens dubte l’opció més atractiva per als partidaris de la subversió amb riscos penals controlats. L’esperança que tanta injustícia ompli els carrers d’indignació exigint una proclamació de la independència és l’última cosa que perdran, abans de convocar eleccions autonòmiques.
Notícies relacionadesLa transparent declaració d’intencions del president Puigdemont sobre el seu futur polític hauria de ser un avís per als navegants imprudents. I una inspiració a seguir per ell mateix en el transcurs dels seus últims mesos al càrrec per sincerar-se sobre la realitat i la viabilitat de referèndums, de lleis de desconnexió i d’unilateralitats.
Va arribar al Palau de la Generalitat per culpa d’un accident parlamentari provocat per la CUP, la seva gestió de govern serà tan curta com difícil de precisar, ha anunciat la seva renúncia perquè la seva indefinició perjudicava les urgències del seu partit, però pot deixar un record inesborrable entre els catalans: haver sigut el president independentista que va explicar la veritat sobre els plans d’independència. H
