L'últim regal de Matabosch

Nadal. Temps de regals. Els aficionats a l'òpera hem rebut, anticipadament, el millor obsequi que se'ns podia fer, 'Elektra', de Richard Strauss, amb una posada en escena de Patrice Chéreau, la direcció de Josep Pons al capdavant de l'orquestra del Liceu amb una qualitat insòlita donat el seu passat fins gairebé ahir mateix, una interpretació estratosfèrica, la d'Evelyn Herlitzius (Elektra), excel·lentment acompanyada per Waltraud Meier (Klytämnestra), i Adrianne Pieczonka (Chrysothemis), a més d'altres cantants de gran nivell en els papers secundaris.

Trigarem molt temps, anys, a tornar a veure un espectacle operístic de tanta qualitat, capaç de provocar profundes emocions en els espectadors. Al Liceu, segur, i fora, possiblement també. Aquest ha sigut un regal que ens va deixar Joan Matabosch, l'anterior director artístic del teatre de la Rambla, que va voler que el Liceu coproduís aquesta 'Elektra' amb el Festival d'Ais de Provença (on es va estrenar el 2013), al Teatro alla Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York, a la Staatsoper unter den Linden de Berlín, i a l'Òpera Nacional Finlandesa d'Hèlsinki.

Aquesta 'Elektra' també és l'herència que ens va deixar Chéreau que va morir tres mesos després de la seva estrena en el festival provençal. És el compendi del llegat operístic d'aquest home de teatre total. La seva 'Elektra' tanca un cercle que s'havia iniciat el 1974, en un taxi parisenc, quan el director Pierre Boulez li va proposar encarregar-se de la direcció escènica de l''Anell del nibelung' al festival de Bayreuth que havia d'obrir el teló el 1976. Aquell no podia ser un 'Anell' qualsevol. Era el del centenari de la seva estrena, però el gran temple wagnerià s'havia quedat sense director d'escena per a aquell projecte de gran envergadura.

El jove Chéreau (tenia llavors 30 anys) només havia dirigit escènicament dues òperes ('L'Italiana in Algeri' i 'Les contes d'Hoffmann'), però li va faltar temps per dir que acceptava la invitació, "inconscient de l'amplitud de l'aventura a la qual em llançava", segons escriuria anys més tard. 

Aquell 'Anell' va ser una revelació. Va marcar un abans i un després en la forma de representar no només les òperes de Wagner, sinó l'òpera en general. Des d'aquella tetralogia fins a 'Elektra', la seva última posada en escena, Chéreau només va dirigir sis òperes més. El nombre és escàs, però la repercussió del seu treball en l'òpera és enorme gràcies a la seva intel·ligència, al seu coneixement del teatre, a la fidelitat a les seves idees, però també a la fidelitat dels que el van acompanyar al llarg d'aquesta carrera als escenaris lírics.

Era emocionant veure el dia de l'estrena d''Elektra' a Ais els ja ancians Franz Mazura i Donald McIntyre a l'escenari. El primer, a qui també hem pogut veure a Barcelona als seus 93 anys, era Gunther ('El crepuscle dels déus') a Bayreuth durant els cinc anys en què es va representar el seu 'Anell', i el segon era ni més ni menys que Wotan. Després, el 1979, Mazura va ser un impactant Dr. Schön a 'Lulu', d'Alban Berg, portada a l'escena, en aquest cas a l'Òpera de París pel duo Boulez-Chéreau.

La soprano Waltraud Meier és un altre exemple de fidelitat recíproca des que el 1992 va ser Marie a 'Wozzeck', també de Berg, amb Daniel Barenboim al capdavant de l'orquestra. Anys després, Chéreau va fer un 'Tristan und Isolde' per a la Scala amb la soprano com a Isolde, i de nou amb Barenboim a la batuta. Aquella producció de l'òpera de Wagner és una altra referència històrica en el llegat del director teatral. S'ha dit que Meier no és la veu per a Klytämnestra, la mare d'Elektra, i segurament és així sota un altre director d'escena. La dimensió humana que va donar Chéreau al personatge, la profunda entesa entre tots dos, fa que Meier sigui una impressionant Klytämnestra com s'ha pogut comprovar al Liceu.

L'ESCENÒGRAF // Parlant de la lleialtat artística de Chéreau com a generadora d'un potent discurs creatiu, hi ha una figura que no es pot passar per alt. És la del pintor Richard Peduzzi, que ha firmat gairebé totes les escenografies del director, ja sigui per al teatre, el cine o l'òpera. És una fidelitat plasmada, almenys pel que fa a l'òpera, en una imatge, la del quadro 'L'illa dels morts' del pintor simbolista Arnold Böcklin. És la imatge d'unes roques despullades en forma d'amfiteatre que emergeixen de l'aigua. En l'espai semicircular de l'interior de l'illa, envaïda per una frondosa vegetació, hi ha restes d'una edificació a la qual s'accedeix per una rampa.

Una recreació d'aquesta imatge apareix al tercer acte de 'La valquíria' de Bayreuth. És la roca on dormirà Brünnhilde envoltada de foc com a càstig imposat per Wotan fins que el més valerós dels cavallers, el que s'atreveixi a travessar les flames, desperti la valquíria. Chéreau va escriure que el que buscaven amb Peduzzi era incorporar l'arquitectura a la naturalesa, "un homenatge arquitectònic extravagant que ompliria a poc a poc els paisatges".

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquella imatge de Böcklin en què hi ha misteri, forma teatral (l'escenari elevat), la idea d'últim refugi i dos espais ben delimitats a diferent nivell, s'ha anat repetint i depurant en les produccions posteriors a l''Anell'. En 'Cosí fan tutte' que tots dos van firmar per al festival d'Ais de Provença (2005) l'illa és directament l'escenari nu però amb sostre d'un teatre antic on es desenvolupa l'òpera.  

És la mateixa imatge que delimita l'acció d''Elektra', amb els dos plans a diferent altura i amb la recuperació de l'absis que les ruïnes de Böcklin permeten endevinar. L'arquitectura ha expulsat el paisatge. Ella és el paisatge tancat. Aquí l'única naturalesa possible és la humana amb tot el millor i el pitjor, amb l'amor mal col·locat i amb tot l'abisme possible en les relacions.