Confiar en Barcelona

l govern de Barcelona ha presentat la seva proposta pressupostària. És una proposta socialment avançada, la més consistent i la que més suports té dins del consistori. Però ha fet alguna cosa més. Ha sotmès a la confiança de la ciutadania un nou projecte polític que ja fa un any i mig que camina.

Durant aquest temps, s’han posat en marxa nombrosos canvis a la ciutat. El principal, la lluita perquè Barcelona sigui una única ciutat. Diversa, però sense veïns de primera i de segona. En dos anys, el nombre de nens i nenes amb dret a beques de menjador completes ha crescut el 324%. S’han multiplicat les ajudes a famílies exposades a un desnonament. S’han incrementat i s’han creat nous plans d’ocupació, de salut mental, d’equipaments, de biblioteques i de transport en els barris. I també s’ha avançat en la construcció d’una ciutat feminista, compromesa amb la igualtat de gènere.

Aquest augment sostingut de la inversió social i cultural contrasta amb les polítiques de retallades imposades en molts països europeus. I ha sigut elogiat per organismes imparcials com el Consell Econòmic i Social de la ciutat. A més a més, s’han posat damunt la taula temes impostergables de l’agenda urbana global. Igual que moltes grans metròpolis, Barcelona comença a ser una referència en la lluita contra la contaminació i en la defensa del transport públic i sostenible. També comença a ser pionera, com ho són Munic o Hamburg, en la municipalització de l’aigua o l’energia.

La ciutat que batalla contra les pràctiques especulatives en àmbits com la vivenda o els subministraments bàsics és la mateixa que defensa un compromís clar amb l’economia productiva i innovadora. Els canvis en la contractació pública van en aquesta direcció. Fer espai a les petites i mitjanes empreses, al món cooperatiu i, en general, a les inversions amb alt retorn social i ambiental.

La sobirania tecnològica, la transició energètica, la reindustrialització 4.0, el desplegament d’un urbanisme social, més amable, s’estan convertint en senyes d’identitat de la Barcelona de la dècada vinent. Aquest projecte de ciutat és el que concita l’interès de grans pensadors com Noam Chomsky, Saskia Sassen o David Harvey. És també el que, en un món assetjat pels Trump i les Le Pen, genera complicitats amb alcaldies progressistes com la d’Anne Hidalgo, a París, o la de Bill de Blasio, a Nova York. I és el que està aconseguint que Barcelona sigui reconeguda, en àmbits com l’ONU, com a punta de llança en la defensa dels drets humans, la lluita contra la xenofòbia o la solidaritat amb els refugiats.

Des de Pasqual Maragall

Des de Pasqual MaragallAquesta confiança internacional és inseparable de la creixent confiança dels mateixos veïns de la ciutat. Els baròmetres i les enquestes municipals no permeten mentir. Malgrat les dificultats, malgrat governar en minoria, la gestió administrativa i financera del nou govern rep suports que no es produïen des de temps de Pasqual Maragall.

Que forces conservadores com el PP i CiU s’oposin a aquest projecte i intentin desacreditar-lo resulta comprensible. Moltes prioritats han canviat i s’han introduït en l’agenda temes impensables fa pocs anys. En l’àmbit intern i en l’internacional. Però la Barcelona del futur no es pot permetre tornar a l’època en què aquests dos grups pactaven pressupostos i model de ciutat.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Menys comprensible resulta l’oposició d’altres forces d’esquerres. Perquè els anhels republicans en comú són molts. Perquè són nombrosos els acords ja assolits en matèria social, fiscal o pressupostària. O senzillament perquè gran part de la ciutadania no entén que el que es concedeix a un govern encapçalat pel PDECat es negui a una experiència de canvi com la de la capital de Catalunya.

Ara bé, res de tot això pot ser un impediment per a pactes futurs. El Govern de la ciutat està arribant a acords amb administracions de diferent color en temes clau com ara la targeta gratuïta de transport per als menors de 17 anys o la línia 10 del metro. I és lògic que sigui així. Confiar en Barcelona, en la Barcelona justa i pròspera que volem construir, no implica renunciar a les diferències legítimes. Però sí fer un esforç, entre tots, perquè els recels de partit no paralitzin la gran aventura en comú que tenim al davant.