Que siguin ells

Quan l’àrbitre va xiular el final del derbi al Camp Nou vaig enviar els meus fills al llit. És una de les clàusules del pacte educatiu de la quotidianitat: us el deixo veure sencer, però quan acabi... dents i al llit. El mateix pacte inclou el permís per celebrar amb eufòria relativa els èxits propis, i la prohibició d’insultar o menysprear el rival.

Encara anaven pel passadís els nens quan els vaig cridar perquè presenciessin un fet insòlit: l’entrenador de l’Espanyol felicitava dos jugadors rivals i fins i tot s’abraçava amb ells al davant de les càmeres. En un context que obliga els futbolistes a practicar el conegut intercanvi de samarretes en la intimitat del túnel de vestidors perquè ningú els acusi de confraternitzar amb l’enemic, el gest de Quique Sánchez Flores semblava una mostra de valentia moral.

Els meus fills m’han sentit dir mil vegades que el millor que un pot fer quan s’equivoca és demanar perdó. Per això ahir, quan Sánchez Flores va haver de sortir a disculpar-se, no vaig saber què dir-los. És massa fàcil imaginar la centraleta del RCDE Stadium col·lapsada per les protestes, la maleïda incandescència de les xarxes socials, el trolleig despietat al qual es deu haver vist sotmès l’entrenador per un gest tan espontani com el seu.

Acceptem el seu pas enrere com un acte de saviesa, una humiliació —petita, perquè demanar perdó no humilia— a la qual se sotmet voluntàriament per aconseguir una pau  més important. No és just demanar-li a ningú que s’immoli davant els seus. El territori moral admet aquest tipus de prevencions: es pot ser covard i savi a la vegada. La disculpa va ser digna, però en la seva renúncia a dir exactament per quin acte concret demanava perdó era impossible no intuir, en el fons de la imatge, el polze colèric de la massa tirànica, girat cap avall.

PANCARTA RACISTA

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Em resisteixo a explicar als meus fills que el que els vaig mostrar com a modèlic ha deixat de ser-ho. Que la valoració moral dels seus actes no depèn de l’honestedat amb la qual els hagin portat a terme, sinó de la mesura en què puguin ofendre els fanàtics. Tots els fanàtics són del mateix equip, portin la bufanda que portin. Els que exigeixen la dimissió del seu entrenador per haver lloat la humilitat del rival i els que entonen càntics ofensius al camp, encara que afirmin odiar-se, encara que s’ataquin i a vegades fins i tot es matin, són del mateix equip.

Fem malament, per cert de qualificar els seus actes com a merament «antiesportius». «Primer negoci xinès que no acaba en final feliç», deia una pancarta al Camp Nou. Ser enginyosos no ens lliura de ser racistes, de la mateixa manera que ser savis no ens lliura de ser covards. Si algú ha de demanar perdó, que siguin ells.