Petit observatori
Una difícil partida d'escacs
Ha estat una sorpresa agradable, per a mi, que Miguel Illescas hagi parlat dels escacs. Com a gran mestre internacional està perfectament legitimat per fer-ho. Sorpresa, dic, perquè si no m'equivoco feia molt de temps que els escacs havien quedat fora de joc en el món de les activitats esportives. Es comprèn, potser, aquesta absència perquè són els esports físics els que dominen l'actualitat i els que desperten passions compartides per milions de persones.
Encara que els esports físics tinguin uns seguidors àmpliament majoritaris, en el món dels escacs també hi ha passió. Una passió mental, si se'n pot dir així. Un esforç intel· lectual d'una gran complexitat, i tan intens -les partides duren hores- que el cervell està sotmès a una pressió duríssima. Cada moviment que fa una de les peces suposa un replantejament gairebé total de la situació del joc.
La reina, els alfils, els cavalls, les torres i els peons no poden fer cap pas equivocat. És un joc que educa i potencia la capacitat d'observació i de reflexió. Des que tenia pocs anys vaig jugar sovint als escacs. Amb una exigència elemental, «Va, que et toca a tu», dèiem, i la impaciència mai ha estat amiga de l'encert.
Sembla que l'origen dels escacs és a l'Índia, i dels països orientals va passar a Europa. ¡Això passava cap a l'any 570! Era un joc de nobles, i no sé per quin motiu l'Església no el veia bé. ¿Potser perquè l'objectiu dels jugadors era matar un rei?
Trobo a l'Enciclopèdia Catalana una referència molt bonica: cap al segle XV hi havia els Escacs d'amor. Era un debat poètic entre valencians. Cada jugador escrivia una estrofa per a cada jugada: 64 estrofes -nombre de les caselles- de 9 versos. El joc poètic posava a prova l'habilitat versificadora dels autors.
L'any que jo vaig néixer, el 1927, els jugadors més famosos eren Capablanca i Aleksandr. En aquest moment, Catalunya està jugant una complicada partida d'escacs. Necessita torres, alfils i peons.
